No la toquis! No és teva!
La senyora Margarida era una dona molt
prima i ossuda, amb unes cames llargues i ben formades. En mirar-la, et feia
l’efecte que veies l’Harmonia quan fóra gran. Anava sempre amb un gran davantal
farcit de taques, i els cabells plens de rínxols agafats al clatell, sense
gaire èxit, perquè aquests es resistien i li queien pels ulls, grans i verds,
cansats, i per l’esquena. Tenia l’aspecte de ser una dona gran, vella. Però, si
l’observaves atentament, encara era molt jove, degué tenir l’Harmonia quan
encara era una adolescent.
més…
Érem a la cuina, explicant a la senyora Margarida tot el que havíem
fet, mentre ens bevien un bon got d’aigua fresca, quan va interrompre la
conversa el pare de l’Harmonia. Venia borratxo com un cep, cada nit agafava la
mantellina a la taverna. El Vicent i jo ens vam espantar. L’home intentava ser
amable, roig com un titot, arrossegava les paraules i a penes enteníem el que
ens deia. L’Harmonia va quedar petrificada. La mare provava de mantenir el
tipus, avergonyida per la conducta del marit. Nosaltres frisàvem per sortir
d’allí, però no ens atrevíem a moure’ns. De cop i volta, aquest home es va
dirigir cap a la seua dona i li va demanar diners per tornar a la taverna. Es
veu que encara no anava prou ple de vi. La senyora Margarida s’hi va negar. A
ell no li va semblar gens bé, i aleshores es va posar violent. Jo no entenia
per què no li donava els diners i ens desfèiem d’aquell energumen. Però ella,
tossuda que tossuda, es resistia a lliurar-li els pocs diners que li restaven
per a comprar queviures, aquells que s’havia guanyat amb tant d’esforç després
de tantes hores de treball, escodrinyant i rascant la merda dels rics. En un
tres i no res, els plats i les cassoles van volar per l’aire. Ens vam arrecerar
sota la taula. Muts. Cada vegada bramava més i tot d’una va ventar una galtada
a la senyora Margarida. Mentre cridava i cridava que volia diners, li pegava i
li pegava. Nosaltres, aterrits, miràvem l’escena sense poder-hi fer res, mentre
aquell mala bèstia maltractava aquella pobra dona d’una manera cruel. Ella
intentava defensar-se. De sobte va agafar un ganivet enorme i el va amenaçar
amb tanta ràbia que el va deixar d’una peça, no s’ho esperava. Es va aturar,
aterrit. Estava borratxo però no prou per a no adonar-se que la seua dona, en aquell
moment, era capaç de matar-lo si li tornava a posar la mà a sobre. La senyora
Margarida no deia res, el reptava amb la mirada i el ganivet a la mà. Ell va
acotar el cap i va desaparèixer per la porta, sabedor que els animals ferits
són els més perillosos. El cos de la Margarida era tot un blau ple de
macadures, tenia l’anima ferida i això és el que la feia realment perillosa. En
aquell moment vaig veure com el ganivet queia a terra. L’Harmonia va sortir
disparada de l’amagatall per consolar la seua mare. Nosaltres, espantats,
covards com xiquets, vam trigar una mica més a sortir. Les restes de la batalla
campal eren a terra. No sabíem què dir. Sobraven les paraules.
Fragment Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del
fons de la memòria (Barcanova)