Gemma Pasqual i Escrivà

L’últim vaixell

            La guerra civil sempre ha estat molt present a ma casa, no debades sóc neta de represaliats. Però mai se’n parlava d’una manera oberta sinó sempre xiuxiuejant, a cau d’orella. Tot i això era una referència. Crec que Vicent Andrés Estellés, al poema «Vítol» del Llibre de Meravelles, ho explica molt bé.

 

Ho interrompé la guerra tot. «Abans de la guerra…»

«En començar la guerra…» «Fou després de la guerra…»

Si no fos per la guerra, potser tu seguiries

encara en el teu poble, potser jo en el meu poble.

Isquérem de la guerra com si fos d’una cova,

amb les mans agafades, fins i tot innocents.

Fou després de la guerra quan ens vàrem conèixer.

Dúiem senyals secrets de la guerra: els callàvem.

No volíem parlar de la guerra; ens parlaven

de la guerra. «La guerra..» Fugíem pels carrers,

t’agafava amb les mans per la cintura, alçant-te

dos pams damunt la terra: em besaves en l’aire.

Hi havia, lluny, la guerra, una altra guerra encara.

Parlàvem de pel·lícules i menjàvem pel·lícules,

i pensàvem la vida igual que en les pel·lícules;

i xafàvem les corfes de cacau i tornàvem

amargament a casa, a l’amarg menjador.

«Ho vàrem perdre tot, comprén?, durant la guerra….»

            Sí, ho vàrem perdre tot; només ens va quedar el Diccionari Fabra, tal com va dir Carles Riba.

            Quan jo era petita, a les escoles es tenia molt present la guerra civil. Tothom sabíem que el 18 de juliol, a més de ser el dia de la paga extra, era el dia del glorioso alzamiento. A les portes de les esglésies hi havia una llarga llista de los caídos por Dios y por España (encara ara, per a vergonya de tothom, continuen havent-n’hi). I Franco era el Generalísimo. Mort el dictador i amb l’arribada de la democràcia, als llibres de text es va eliminar aquest llenguatge, i la guerra civil va passar a ser un tema d’història contemporània ple de dades i noms que s’estudiava al final del llibre, moltes vegades a corre-cuita i de vegades ni això.

            Sovint i sobretot després d’escriure Et recorde, Amanda, la gent em preguntava per què no feia una novel·la sobre la guerra civil. Jo donava llargues, em sentia massa implicada i no volia patir. Fins que un dia em vaig decidir. Vaig aprofundir en la memòria. El meu avi Lluís celebrava dues vegades el seu natalici, una el 17 de gener i l’altra el 25 de juliol, el dia de sant Jaume. En aquesta última data, tota la família s’aplegaven al xalet als afores del Real de Gandia, fèiem una paella, i en acabar, a les postres, el meu avi encetava una botella de cava i sempre cridava fluixet «Visca la República!», i tots, grans i menuts, repetíem «Visca!».

            Amb els anys em vaig assabentar que el meu avi estava comdemnat a mort, i aquest mateix dia, el 25 de juliol del 1940, l’havien d’afusellar. Per sort, arribada l’hora, una ordre directa de Franco va indultar les penes d’aquell dia, el del patró d’Espanya, Santiago (potser per aquest motiu els fatxes en les meues novel·les porten aquest nom). Així, Lluís el nap va tornar a nàixer.

            Amb aquestes dades plenes de sentiments, amb tot el que m’havia explicat el meu avi de la seua estada en els camps de concentració, la presó, el seu desterrament del poble…, no en tenia prou i em vaig posar mans a l’obra. Vaig entrevistar maquis, guerrillers i guerrilleres, vaig investigar, i el cor se m’anava encongint de mica en mica, ja que vaig començar a prendre consciència de totes les històries que m’havien acompanyat de petita. Havia destapat la caixa dels trons, la meua investigació sobre els desapareguts a Xile havia estat molt dura, però aquesta se’m feia insuportable.

            Jo no volia parlar de la guerra, ni de les batalles, n’estic una mica farta de sentir que en els dos bàndols van passar coses, tot allò de les esglésies cremades i els capellans assassinats. Estic tipa dels seus arguments, no pensava justificar cap dels meus avis pel partit que van prendre en la guerra, per defensar la llibertat. Així que vaig decidir anar una mica més enllà: em vaig situar en l’anomenat any 0, l’any de la repressió.

            Acabada la guerra, tothom esperava la pau, feixista però pau al capdavall. Tot el contrari. El mateix dia 29 de març de 1939, la ciutat de València es va omplir de banderes bicolors i els falangistes van trobar el camp obert per a començar les seues malvestats. Tothom era sospitós. Cada dia apareixien cossos de persones assassinades al llit del riu Túria. El seu únic delicte l’enveja, l’odi, una mala cara, ser republicà o qualsevol causa que a un falangista li semblara justificada per a matar, sense tenir dret a judici ni a defensa. Les denúncies eren el pa de cada dia.

            Es va implantar la llei marcial «en los territorios ocupados y ganados por España». Una llei creada especialment per a la repressió. Des del mateix dia trenta va començar a actuar la Columna de Orden y Policía de Ocupación. Es va iniciar així el procés de depuració. Es va ordenar la presentació de tots els «individuos del ejército rojo», tal com l’anomenaven els feixistes, al camp de concentració més proper. Eren tants els presoners que qualsevol lloc era bo per a tancar-los: cines, places de bous, indrets estèrils i insalubres de milers d’hectàrees envoltats de filats, com el camp de concentració més famós erigit pels franquistes: el d’Albatera. El terror i la fam s’havien apoderat del país.

            A totes les persones que havien tingut alguna cosa a veure amb el règim republicà, se’ls negava la possibilitat de refer la vida, se les condemnava a la marginació, a l’ostracisme. 

            «Hay que sembrar el terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como nosotros.»

            Amb aquestes paraules esfereïdores pronunciades pel general Mola, amb la llengua dels ocupants, va començar la guerra, i bé que van complir la seua paraula.

            Als Països Catalans, més de 70.000 ciutadans i ciutadanes van ser jutjats per consells de guerra, entre el 1939 i el 1945, sota acusacions de caire polític. Un mínim de 10.000 persones van ser afusellades acabada la guerra. La major part d’elles ignorants dels delictes de què les acusaven i sense conèixer exactament el perquè ni qui havia generat la denúncia. En aquells mesos, els consells de guerra eren massius i se’n feien diversos en un sol dia. La vista era pública i la durada prevista era d’una hora. En aquests temps es decidia la sort de deu, dotze o fins i tot setze persones alhora. Sovint, el fiscal demanava les penes més dures, mentre el defensor es limitava a sol·licitar clemència al tribunal. Les possibilitats de defensa dels inculpats es limitaven a respondre amb un sí o un no a la pregunta del tribunal: «¿Tiene algo que declarar?». Totes les persones jutjades en consell de guerra van ser acusades dels delictes de «rebelión militar», «adhesión» o «auxilio a la rebelión militar». Als Països Catalans, la repressió va ser doble: la mateixa general que tenia lloc a tot el territori de l’estat espanyol i, a més, la que s’exercia contra aquelles persones que eren considerades catalanistes.

            Amb tot aquests horror vaig bastir l’argument de la novel·la: «20 de novembre de 1975. Mentre la Llibertat acudeix a una cita molt important, evoca la primavera del 1939, el final de la guerra civil. Només té setze anys. Ella i la seua àvia es troben atrapades al port d’Alacant, cercant un exili honrós, amb el somni d’embarcar-se en un vaixell que les porte lluny de les represàlies feixistes, un vaixell que no hi va arribar mai. Les tropes franquistes les fan presoneres al camp d’Albatera. La ciutat de València, les muntanyes de la comarca dels Ports amb els maquis, Barcelona, les neus gèlides del Pirineus, tots aquests llocs seran els escenaris de la seua particular diàspora cap a la frontera camí de l’exili, fugint de l’horror i la barbàrie. En aquest llarg camí, la protagonista creix, s’enamora, lluita, plora i, sobretot, s’encreua amb un munt de persones que l’ajuden a tirar endavant. La solidaritat, la imaginació, la lluita i també l’amor esdevenen la consigna per a sobreviure.»

            He volgut que la protagonista siga una dona de nom Llibertat, per homenatjar totes les dones que van resistir i combatre estoicament el menyspreu i l’opressió de la dictadura franquista. Certament, la república va deixar a mig complir una part dels compromisos que havia contret amb les dones, però no podem negar que va constituir un parèntesi de llibertat i una oportunitat, avortada, d’adquirir una ciutadania plena i d’eixamplar els marges d’autonomia que començaven a obrir-se. Per al règim feixista, la legislació republicana, amb el reconeixement del divorci, l’avortament, la coeducació i el dret al treball, entre moltes altres mesures, havia «debilitado peligrosamente» l’ordre i la jerarquia familiar i, amb això, havia provocat un procés de debilitament demogràfic i moral d’Espanya.

            Segons la Pilar Primo de Rivera: «Las mujeres nunca descubren nada, les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer nada más que interpretar mejor  o peor lo que los hombres nos dan hecho.»

            Un altre personatge significatiu és un nen de cinc anys de nom Lenin, que dóna un toc d’humor infantil i dolç a la novel·la. Els nens també van ser represaliats pel règim franquisme, les seues víctimes favorites. Van morir en trens de mercaderies que els traslladaven dels camps de concentració a les presons. De fred, fam i malalties. Molts van desaparèixer, separats dels pares, reeducats i donats en adopcions irregulars perquè mai més les seues famílies pogueren recuperar-los.

            El nom del personatge no ha estat elegit a l’atzar sinó que és en memòria d’un nen que per mi és el símbol de tot l’horror feixista. Quan la policia va anar a detenir sa mare, ella va intentar consolar-lo perquè el xiquet estava plorant; li va dir: «Lenin, fill meu, vine.» «Què has dit? Lenin? El nen es diu Lenin?», va exclamar la policia. Aleshores van agafar el xiquet per les cames i li van estampar el cap contra la paret. La mare va embogir per sempre entre els murs d’una presó.

            Algú s’ha demanat per què a l’estat espanyol no està penada la negació del genocidi exercit pels franquistes ben igual com ho està a Alemanya el genocidi exercit pels nazis? En necessiten proves? Que les busquen als arxius de Salamanca. Partides de naixement, cartes privades, escriptures, proves i més proves. Aquest és el motiu pel qual no volen tornar el seu botí de guerra, perquè es veurien obligats a obrir la caixa dels trons i no sembla que ningú hi estiga interessat.

            No, val més no remenar, perquè, si no, sortirà tot, el genocidi cultural i polític exercit pel nou ordre contra Catalunya. Una de les primeres disposicions que va prendre el règim franquista va ser prohibir totalment l’ús de la llengua catalana. Pel sol fet de parlar en català, un funcionari, en hores laborals, podia ser despatxat immediatament. La persecució contra la llengua i la cultura catalanes era implacable. Eren prohibits des dels impresos de qualsevol naturalesa redactats en català fins a l’ús de l’idioma en conferències, noms de pila, nomenclatura d’hotels, restaurants, marques comercial, fins i tot correspondència privada.

            Per les nostres ciutats es podien veure cartells i pintades feixistes com ara: «Franco, Caudillo de Dios y de la Patria, el primer vencedor en el mundo del bolchevismo en los campos de batalla»; «Prohibido escupir y hablar catalán»; «Si eres español, habla español».

            Tal com deia Luis de Galinsoga, tota una Consuelito Reyna de l’època: «Si queremos ser dignos de esa redención y honrar a quien nos ha redimido, todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando, naturalment, en el idioma nacional ha impuesto su Victoria».

            Amb aquesta novel·la pretenc aportar el meu granet de sorra a la recuperació de la memòria històrica, perquè es faça justícia, justícia pels exiliats, pels morts, des del president Companys, el doctor Peset, fins al més humil llaurador assassinat a Paterna. Justícia pels morts anònims que encara ara continuen soterrats a les cunetes. Pels nens desapareguts, segrestats. Per les dones que no han pogut tenir fills per culpa de les tortures, per tots els lluitadors i lluitadores per la llibertat que volen condemnar a l’oblit.

            Aquesta novel·la, l’he feta pensant en els joves, perquè es llegisca a les escoles. El jovent d’ara no té per què criar-se tant desinformat com va créixer la meua generació. Aquesta és la meua feina, escriure, i ells són el meu públic. De tota manera, no excloc els lectors adults, tots i totes sou benvinguts a conèixer la meua obra, i espere que, després de llegir-la, les paraules de Pere Quart en les «Corrandes d’Exili» prenguen més força que mai, no és solament un poema preciós que recitat per l’Ovidi prenia vida, són els mots de la desesperació, de les persones que haver d’abandonar la seua pàtria. Ara, amb els anys, es refilen amb més pena, perquè tots i totes som sabedors que no s’ha fet justícia.

 

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament, sense dir re…

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

 

L’estimada m’acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

 

Perquè ens perdoni la guerra,

que l’ensagna, que l’esguerra,

abans de passar la ratlla,

m’ajec i beso la terra

i l’acarono amb l’espatlla.

 

A Catalunya deixi

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l’altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

 

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d’enyorança

ans d’enyorança viuré.

 

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

«Com el Vallès no hi ha res.»

 

Que els pins cenyeixin la cala,

l’ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que bategui com un ala.

 

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

 

 

Molt bona lectura.

“L’últim vaixell” de Gemma Pasqual i Escrivà (Voramar/Alfaguara)
 http://voramar.llegiresunbonpla.cat/llibre/lultim-vaixell/

Gemma Pasqual i Escrivà
 http://www.escriptors.cat/autors/pasqualg/