La puta més bella
A la seva taverna habitual són molt pocs els
parroquians que han resistit el pas del temps i la crisi. La bullícia dels
clients la supleix Canal Nou, cridant i estossegant en espanyol. Ella vol veure
la novel·la de TV3. La memòria de vegades juga males passades, ja no recorda
que fa anys que la van tancar. És la puta més vella de totes les putes, per una
absenta i un somriure t’explica la vida.
més…
Els ulls li fan pampallugues quan parla
d’altres temps. S’arreplega els rínxols d’argent darrere les orelles i es perd
en la memòria. Recorda quan no era puta, i rememora Ausiàs Marc, Joan Martorell
i Ramon Llull. L’envaeix una infinita tristor en recordar l’ostracisme del
franquisme i utilitza els versos de l’Estellés: «Ho interrompé la guerra tot.»
«Ho vàrem perdre tot, comprèn?, durant la guerra…» I li surt la ironia: «Sí,
ho vam perdre tot; només ens va quedar el Diccionari Fabra, tal com va dir
Carles Riba.» Es lliura als poemes del Pere Quart per parlar de l’exili quan
una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re… en
companyia de Mercè Rodorera, Tísner, Pere Calders i tants altres. I de la mitja
vida que es va quedar aquí: Joan Fuster, Sanchis Guarner, Enric Valor…
Confessa que ha viscut de l’enyorança i mai de
la vida no s’hauria pensat que amb l’anhelada democràcia es veuria abocada a
exercir la prostitució. Tots els seus somnis de llibertat es van quedar en foc
d’encenalls.
Li canvia el semblant quan parla dels fills.
Viuen a la Catalunya del Nord, al Principat, al País Valencià, a les Illes, i
fins i tot en té un a l’Alguer. El seu somni seria viure una altra vegada
plegats, com en els vells temps, com una veritable família. Justifica els
fills, és una bona mare: «Ells també ho estan passant molt malament. Bo, el de
Barcelona està una mica millor, però té altres coses més importants de què
ocupar-se.» Aquest de tant en tant li envia alguns diners. Això són molles, com
deia l’Ovidi, i les molles volen al vent. Aquesta dona reivindica el pa sencer,
mai no ha perdut l’esperança, sabedora que tot depèn de nosaltres. «Tot depèn,
sobretot, de vosaltres: els joves!», exclama.
El nom d’aquesta dona és un mot prohibit que
ningú no pot pronunciar. Ben cert, les mordasses encara ens fan muts o quecs, o
destorben paraules verídiques, denúncia obligada, fins el clam carregat de raó
contra ocults escamots, mal comprats, brutalment ofensors, que els ulls grossos
dels Alts, sorneguers, deixen fer. I així són castigats els qui imploren
justícia!
De cop i volta l’envaeix el neguit. Mira per
la finestra, ha d’estar alerta i no es pot perdre pels racons de la memòria, té
molts enemics. A València l’empaita un tal Font de Mora. Està acostumada a les
persecucions, als atacs i als atemptats dels feixistes, però el temps li ha
ensenyat que els que fan més por són els que tenen cara d’ovella i urpes de
llop. Es demana com pot la natura criar aquesta gent, vergonya de qui
l’ensinistra i la paga, i així la manté sempre tensa en un odi de segles.
Un client se li acosta i la treu de les seves
cabòries. Damunt la taula, trenta monedes de plata. Ella es pinta el somriure
de vermell, s’arregla la pitrera i s’acomiada. Abans em fa un bes molt dolç als
llavis, amb un amor infinit, triant ben bé la paraula, i pegant-li foc després
amb el llumí de la ràbia, em confessa a cau d’orella:
–Aquí em coneixen com la Catalana.
Amb una esperança desfeta, una recança
infinita, deixo marxar del bracet de l’Acadèmia Valenciana de Llengua la puta
més bella de totes les putes.
Publicat a la revista Caràcters.
Segona època, Núm. 50 (Febrer 2010), p. 40