La nostra llengua
Si em permeteu la deformació professional, crec en
la força de les paraules i en el seu significat, en l’ús correcte de cada
terme: una paraula ben dita al lloc que correspon és més punyent que una arma.
M’agradaria ser més precisa i que ens deixàrem d’eufemismes, la nostra llengua
té un nom: català.
més…
Ho veieu? He escrit la paraula maleïda i no hi ha
hagut cap terrabastall, continuem tots asseguts a les nostres cadires de cara a
la pantalla: potser encara és aviat, esperem al final de l’article per si de
cas els quatre genets de l’Apocalipsi ja estan en camí. Tal vegada aquest mot
anuncia la fi del món, del seu món i per això és tan temut pels nostres
governants.
Fuster, sempre vigent, deia: «Si nosaltres no defensem com cal, catalanoparlants, el català, qui ho
farà? “El Ministerio de Educación”?»
Jo afegiria a aquesta pregunta Font de Mora o Rus? Per què aquests
senyors tenen interès d’atiar l’antiga batalla de la llengua? Potser perquè tornen a revifar els partits blavers,
últimament quasi eradicats? Potser pel greu problema econòmic que travessa el
País Valencià, amb el continu degoteig de tancaments de fàbriques i drassanes?
Potser pels vestits del nostre molt honorable? O és alguna altra cosa de la
qual encara no ens hem assabentat? La resposta la tindrem en breu. El que és
clar és que ha estat el PP el que alçat la caça i de seguida el PSOE hi ha
pujat al carro votant tots juntets en contra de l’ingrés a l’Institut Ramon
Llull.. De tota manera no m’ha sorprès, aquí ja fa molts anys que ens coneixem
tots i ja sabem de quin peu es dolen aquests dos partits.
Tornem a la nostra llengua, hi ha alguns que pensen ser
molt intel·ligents, i la resta dels humans, uns complets ignorants. Si la
solució és ben fàcil, només cal posar una barra enmig del català i del valencià
i solucionat el problema de la llengua. Legitimen la doble denominació i es
queden tan tranquils!
Aquesta idea del «català barra valencià», com bé diu
l’Institut d’Estudis Catalans, és un «híbrid absurd i confusionari». Per què no
«català barra valencià barra balear»? Aquesta rastellera feixuga va ser la
solució de mossèn Alcover per no posar al seu diccionari «de la llengua
catalana», com li esqueia. Al llarg de la història també hi ha hagut unes
altres propostes, com, per exemple, bacavès
o llengua bacava. Salvador Espriu va
satiritzar aquestes foteses terminològiques inventant la paraula rosalbacavès per incloure-hi el Rosselló
i l’Alguer. Continuem amb Fuster: «llengua
catalana i literatura catalana: tant si es vol com si no es vol»; i també
ens explicava que: «El propòsit explícit
és ofegar el català, amb l’excusa de convertir-lo en “valencià” i ofegar
definitivament el “valencià”… A Madrid, saben el que fan. A Barcelona, no. Ni
a València. A les Illes?»
Com a «catalans» érem coneguts, tots plegats, els del
Principat, els de les Illes i els de País Valencià, a tot arreu de l’Europa
medieval i renaixentista. Formàvem un bloc socialment i lingüísticament
compacte, i un estranger no hauria estat en condicions de distingir-hi les
nostres variants de «regnes». Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom
internacional que el de catalans. Com a catalans es donaven a conèixer. Podríem
citar l’exemple dels Borja, de Xàtiva i de Gandia. «O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani!», van exclamar els
italians en veure com aquella tribu de valencians espavilats s’enfilava al soli
pontifici i ocupava els alts càrrecs de l’Església.
Sense deixar a Fuster: «Si
no emprenyem, no ens faran cas. Hem d’exigir el català com a llengua pròpia
dels catalans, amb tots els efectius culturals, administratius, polítics.»
«Tenim dret a esperar –per molt llunyana que se’ns presenti
aquesta esperança– que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la
nostra condició de poble única».
ACPV i l’STEPV han denunciat el Conseller Font de Mora per
no respectar les diverses sentències judicials que validen la unitat de la
llengua i la legalitat de la denominació de “català”. Molta sort en
aquesta empresa companys. I esperem que tots i totes continuem sans i estalvis.
La idea de denunciar Font de Mora em sembla excel·lent. Ara bé, els catalans estem en condicions de creure en la justícia espanyola?
Jo us contestaré: la justícia espanyola és feta per a defensar els seus interessos, no els nostres. Si la justícia defensara els nostres interessos no podrien tancar TV3, hi hauria el dret a l’autodeterminació, alguns polítics (Zaplana, Fabra, Aznar…) es trobarien empresonats, el català seria llengua oficial a Europa, ja fa anys que els catalans tindríem les nostres seleccions esportives competint pel món…etc.
No obstant tot l’anterior, endavant amb la denúncia!
És una qüestió tàctica:
-Castellà/espanyol, usen el doblet segons els interessa. És a dir, sempre a favor de la llengua castellana/espanyola. A la llarga volen dir només espanyol, està claríssim.
-Català/valencià, l’hauríem d’usar segons ens interessara. És a dir, sempre a favor de la nostra llengua. Probablement a la llarga acaberíem dient simplement català.
(De moment jo use les tres denominacions: valencià, català i català-valencià, SEMPRE SEGONS M’INTERESSA A MI, I NO A ELLS).
I al País Valencià és diu valencià i després pegali els jutges de guàrdia li poden pergar totes les voltes que vulguen.
El que són curts i de mentalitat castellana, necessitaràn traduïr fins i tot la denominació valenciana de la llengua al català, quan tothom que l’interessa ho sap i no es menester.
Si a un valencià li va costera amunt per identificar-se amb el genèric de català, per què un castelloner o un alacantí s’ha de conformar amb el gentilici i amb l’onomàstica lingüística de valencià? No cal que fem focs d’artifici d’aquesta història; com molt bé diu Gemma la llengua és el català, la resta és com a mínim complexe d’inferioritat o estratègies per al lingüicisme. Però el fet que encara estem parlant d’aquestes obvietats ja és una prova de malaltia lingüística de la nostra societat. Front a tanta agressió, com a mínim cal respondre amb la lleialtat lingüística… això dic, com a mínim.