Gemma Pasqual i Escrivà

Les tempestes de sorra ocre vinguda des del gran
desert d’Aràbia bufaven amb força sobre Bagdad, van amagar la lluna de formatge
i es van endur les sabatilles de ballarina, els llaços de color de rosa, els
tutús, el masbaha de l’oncle, els
cigarrets de l’àvia. Ens van portar els míssils, els bombardejos, els rostres
preocupats i el mal humor dels adults.

            Va canviar
el paisatge, totes les finestres eren marcades amb unes grans ics amb cinta
adhesiva, semblava com si assenyalessin el centre d’una gran diana. Com que
vivíem en una casa de tres plantes, sense soterrani ni cap refugi, ens vam
haver d’instal·lar al menjador, a la planta baixa. Vam posar el llit de
matrimoni dels pares en un racó, els cantons són els llocs més segurs; en un
bombardeig, mai ningú ha de col·locar-se al centre d’una habitació, per si de
cas cau el sostre; a més a més, la pressió atmosfèrica és molt intensa, de
vegades pot pujar fins a dos graus. Ens vam refugiar lluny de les finestres,
després de cobrir-les amb cortines ben gruixudes, per protegir-nos millor.
Estàvem molt ocupats, omplint d’aigua els bidons i disposant-nos per al que ja
era inevitable.

            La nit del
20 de març Bagdad estava insòlitament silenciosa, tothom restava a casa seva en
silenci, resant perquè no passés el que ja semblava inevitable. De res va
servir el clam del món contra aquella absurda guerra. L’operació Llibertat
Duradora estava en marxa. Aquest és el nom que li havia posat la coalició
formada pels Estats Units, el Regne Unit i Austràlia, amb el beneplàcit polític
de l’estat espanyol. Saddam l’havia batejada com la Batalla Decisiva i
nosaltres vam acabar anomenant-la suqut,
una cosa així com el col·lapse o la caiguda; no era un nom tan grandiloqüent
com els altres però si el més escaient, s’ajustava millor a la realitat.

més…

Els pares ens van fer ficar-nos d’hora al llit. Ells es van
quedar llevats. Jo no podia dormir, em costava agafar el son, tenia calor, ens
havien tapat amb dues mantes gruixudes per protegir-nos dels vidres en cas d’explosió.
Era una situació estranya, estava estirada al menjador amb els pares neguitosos
amunt i avall. Entre apagada i apagada buscaven informació a la televisió, a la
ràdio cercant resposta a tants interrogants. La Mawj dormia plàcidament
abraçada al seu peluix, un aneguet groc.

            Eren dos
quarts de quatre i l’única cosa que se sentia era el brunzit d’algun cotxe i
els gossos de la urbanització, que lladraven nerviosos ensumant el perill. A
les cinc de la matinada, exhaustos de tant d’esperar, pensant que potser l’atac
no començaria aquella nit, els pares van decidir descansar i es van gitar en
companyia nostra, intentant el que semblava impossible, dormir. Aleshores va
ser quan em vaig ensopir profundament, em sentia molt segura al llit amb tota
la meva família.

            De cop i
volta em va sobresaltar un gran terrabastall esmortit. Em vaig despertar
aterrada, el cor em bategava amb força, no m’atrevia a obrir els ulls, tenia
por de veure la mort al meu costat. El llit es va moure com si hagués passat un
terratrèmol bastant lluny d’allí. Després vam sentir un avió que volava molt
alt. El pare es va llevar d’un salt i es va assegurar que el kalàixnikov era
carregat. No m’agradava veure’l amb una arma a la mà, em feia sentir encara més
insegura, convertia l’home més gran i fort que mai havia conegut en una persona
dèbil que necessitava d’aquests artefactes per a defensar-nos, jo pensava que
la seva sola presència ja espantava l’enemic. Però tots els homes anaven armats
al meu país i de vegades les dones també, no és perquè els agradés convertir
les cases en arsenals, sinó perquè la situació era molt perillosa i tothom
volia defensar-se.

            Vam mirar
per la finestra. Hi havia un incendi a l’altra banda del pont.

            –Des
d’aquí no veig res, vaig a pujar al terrat.

            –T’hi acompanyo
–li vaig dir decidida.

            –Tu et
quedes aquí amb mi! –va dir la mare molt preocupada.    

            Per sort,
la petita Mawj continuava al món dels somnis acompanyada del seu amiguet
groguet.

            –Les
columnes de fum s’eleven des de diversos punts de Bagdad! –cridava el pare des
de dalt.

            –Si us
plau, Issam, baixa! –va suplicar-li la mare.

            Se sentien sorolls més forts i
ràpids de bombes o de foc antiaeri –era impossible saber de què es tractava–,
seguits de sirenes. Les finestres tremolaven. Van sonar més detonacions. Uns
cotxes van passar a gran velocitat. Crits i més explosions. Plovien bombes
sobre Bagdad. Sis vaixells de guerra nord-americans al Golf Pèrsic van disparar
40 míssils creuers i van llançar projectils de precisió contra els centenars de
cases i palaus que mantenia Saddam als afores de la ciutat i pels quals anava
desplaçant-se cada nit per raons de seguretat. Era l’anunci de la tan temuda i
esperada guerra.

Finalment es va fer una altra vegada el silenci.

***

            –L’oració és millor que dormir.

            El cant del
muetzí va trencar el silenci, ens cridava una vegada i una altra a la pregaria
des del minaret, la torre més alta de la mesquita. No va haver-hi cap més
explosió. La son va envair el meu cos, finalment vaig poder descansar una mica.

            Quan em
vaig despertar la casa era freda, les finestres s’havien quedat obertes de bat
a bat tota la nit per a salvar-les de la destrossa. Tota la família estava
pendent de la televisió. Totes les emissions s’havien interromput. Ara només hi
havia un programa, l’estrella del qual era Saddam. Davant unes cortines blaves
i amb un sol micròfon parlava a la càmera en una borrosa imatge de vídeo mentre
llegia el seu discurs canviant d’un bloc a un altre. Parlava de la humanitat
contra la humanitat, ofensa a la terra antiga, a la terra sagrada. En el seu
missatge volia deixar-nos ben clar a la població que continuava viu.

            –És
possible que aquest no sigui Saddam? Pot ser que sigui un doble? –va preguntar
la mare–. Sembla que aquest té les orelles més grans, no ho sé, el veig més vell
i porta ulleres. No, aquest no és Saddam.

            –Sí que ho
és. Les seves paraules, el llenguatge, són seus. Normalment escriu tots els
seus discursos i es pren el seu temps per a escriure amb lletra molt grossa,
així no ha d’usar les ulleres per a llegir. És ben clar que aquesta vegada l’ha
escrit molt de pressa i s’ha oblidat de fer la lletra gran, és per això que
s’ha hagut de posar les ulleres.

            –No porta
boina, com es habitual en ell. És com si s’hagués posat de qualsevol manera.
Ell sol tenir molta més cura amb aquests detalls. És ell, però no és el mateix.

            –Ho veus?
Saddam continua aquí, fort. És un expert en supervivència que li ha permès
sortir ben parat de les guerres i dels complots interns. On són els americans?
Per què no han pres Bàssora, Kirkuk o Mossul? Fet i fet, el bombardeig ha estat
fluix, la línia terrestre de telèfons encara funciona. No han tallat el
subministrament elèctric i els ponts del Tigris continuen intactes –el pare
estava sumit en la confusió. Com molts altres iraquians havia après a treballar
i a sobreviure sota el règim de Saddam i tenia sentiments oposats sobre la
guerra. D’una banda, odiava Saddam, la seva dictadura, i de l’altra, temia per
la mare i per nosaltres.

            –No
t’equivoquis, estimat, els nord-americans són molt llestos i saben que
necessitaran el sistema de comunicacions, electricitat i transport.

            La imatge
es va quedar fixa, la bandera, l’escut i la llegenda. Els bombardejos havien
trastocat els meus pares, que continuaven intentant esbrinar si aquest home era
o no Saddam, fent càbales absurdes, fins que la imatge va desaparèixer i va
donar pas als dibuixos animats.

            Estàvem
molt preocupats per l’àvia. Els telèfons funcionaven en teoria, però a la
pràctica estaven col·lapsats. Era molt irritant despenjar el telèfon i no
sentir res, aleshores aquell aparell es convertia en una andròmina inútil.
Aquell era el cordó umbilical que ens unia amb la bibí i el seu silenci ens desencoratjava. Finalment vam poder oir
uns xiulets compassats que ens indicaven senyals de vida; després, converses
inconnexes d’altres persones tan desconcertades com nosaltres; fins que vam
poder sentir la veu familiar i càlida de l’àvia.

Feia molt poc de temps que havia vingut a
visitar-nos i semblava tota una eternitat, la necessitàvem. Ens va tranquil·litzar,
es trobava bé. Ens va explicar que havia estat molt ocupada en el petit hort
que tenia davant de casa. Ens va parlar de la seva mackhl, la palmera que presidia el jardí.

            –És
farcideta de dàtils. Encara són verds, però a l’estiu els collirem i farem el dibiss que tan agrada a les nenes.

            El dibiss és un xarop de dàtils fosc i
suau, és molt bo amb torrades i mantega. Vestia de quotidianitat allò que era
insòlit. Hi ha un vell proverbi del Profeta que diu que si el dia del judici
t’arriba i tens a la mà una palmera per a plantar, fes-ho. No ho dubtis.

I això és el que intentàvem fer els iraquians i les
iraquianes, plantar les nostres pròpies palmeres. A poques hores del
bombardeig, els carrers es van poblar de gent que mentre es proveïa als mercats
i a les botigues aprofitava la llum del dia per a alleugerir la tensió
acumulada durant el tancament a les seves cases i refugis en les llargues hores
nocturnes. A prop del carrer Iàssir Arafat hi havia homes reunits a les cases
de te fent petar la xerrada i comentant la guerra. Els autobusos de dos pisos
corrien per les avingudes i alguns nens jugaven al futbol a la vora del riu
Tigris.

El meu poble, aguerrit ja des de fa dotze anys a
suportar sistemàticament situacions extremes, a ser protagonista d’un drama que
no ha provocat, es manté, tot i els horrors de la guerra, amb la moral alta i
l’orgull intacte. Som gent de pell dura, acostumats a suportar tota mena de
dificultats i privacions. Civils, milicians i soldats seguien cavant trinxeres
i subterranis per resistir al que sabien que seria una batalla de sang quan les
tropes invasores arribessin a la ciutat i es produís l’enfrontament cos a cos.
Defensar Bagdad i resistir era una consigna col·lectiva. A hores d’ara, un avió
B-52 ja s’havia enlairat des d’algun lloc d’Europa, destinació: l’Iraq. La mort
és un estrany personatge, sempre ens ve a visitar quan estem ocupats en els
nostres quefers diaris.

***

La nostra casa s’havia reduït als pocs metres que
feia el menjador, aquell era el nostre espai vital. Acostumades a moure’ns
amunt i avall per les tres plantes a la Mawj i a mi ens faltava lloc. Els pares
no ens deixàvem sortir a fora, ni tant sols al jardí. Al sentiment constant de
por, s’hi havia unit el de l’avorriment. Ja no teníem esma ni per a barallar-nos
pel comandament del televisor, que ara vèiem en blanc i negre i amb un senyal
molt dèbil. De tota manera n’estàvem una mica fartes, de les cançons
patriòtiques, de les imatges dels soldats marxant anant al pas i de veure el
Saddam disparant a l’aire.  

            El
monotema era la guerra, no es parlava d’una altra cosa. Mentre esperàvem
l’esclafit de les bombes, l’única conversa a l’hora del sopar girava al voltant
del bombardeig, no ho podíem evitar, malgrat els esforços dels pares de
distreure’ns. Després ens ficàvem tots junts al llit a les fosques i entre
converses superficials i rialles nervioses esperàvem de nou l’udolar de les
sirenes.

            Aquella
nit de divendres es va iniciar el bombardeig més terrible que mai havíem patit.
Les sirenes antiaèries van començar a sonar a un quart de nou, seguides de foc
de canons i el que semblaven ser míssils terra-aire. Traçadores blanques i
vermelles s’elevaven en arc des de distints punts al voltant de la ciutat i
formaven una espècie de quadricula en el cel nocturn. Les primeres bombes van
fer blanc a les nou en punt i vam veure l’incendi des de la finestra.

            De cop i
volta un projectil antiaeri va interceptar un míssil creuer que va esclatar i
va caure en mil trossets prop de la casa. La Mawj estava aterrada, romania en
silenci, estoica, però si t’acostaves a ella li podies sentir carrisquejar les
dentetes, estava en una espècie de trànsit, el seu cor bategava tan de pressa
que la mare es va espantar i li va donar un tranquil·litzant.

            –Les
bombes estan caient molt lluny d’aquí –intentava calmar-nos la mare, sense
massa èxit–. Al·là és generós!

            Jo a penes
l’escoltava tapada cap i tot amb les mantes. Només demanava a Déu que el pilot
passés de llarg la nostra casa i ens permetés continuar amb vida.

            El pare no
se separava d’una ràdio petita de piles, tractava de captar senyals de les
transmissions en llengua àrab de Ràdio Monte Carlo, per a sentir el que
consideràvem informes imparcials de la guerra. La mera menció de ciutats i
pobles a prop d’on vivia l’àvia ens provocava un salt al cor, buscava cadenes
per assabentar-se de qualsevol detall, per saber què estava passant. No eren
només les explosions dels míssils i les bombes, les defenses antiaèries també
feien uns sorolls terribles. Tot d’una la televisió es va posar en marxa com
per art d’encanteri.

            –No us
espanteu, això és que ha vingut la llum –ens va tranquil·litzar la mare.

            Un general
iraquià, davant les famoses cortines blaves, ens parlava de resistència, de
victòria. De sobte un gran terrabastall provocat per les ones expansives de
míssils van fer que les cortines volessin i que es sacsegés la càmera. La
televisió es va quedar negra i nosaltres un altre cop a les fosques. No sabíem
què fer, ens va agafar de sorpresa, no pensàvem que les explosions serien
massives, perquè les nits anteriors al bombardeig havien durat una o dues
hores. Estàvem aterrats, cridàvem i boquejaven d’incredulitat, les explosions,
tremendes batzegades amb efectes retardats ens arrencaven xiscles involuntaris
de sobresalt. Tots quatre ens vam abraçar fent una pinya. En la tenebra, a
cegues em reconfortava l’escalfor dels meus, m’aferrava amb força a ells per
tal de sentir-me segura. Ningú dormia, no fos cas que ja no ens despertéssim.

            La casa es
va sacsejar durant tota la nit. A primera hora del matí vam sentir una gran
trencadissa de vidres a les habitacions. Tot i les grans ics, les finestres no
van poder resistir les bategades. Sortosament ja no dormíem en elles. Al
migdia, les bombes es van calmar, la mare i jo vam pujar a les habitacions per
netejar-les, avaluar els danys i col·locar planxes de fusta a les finestres. Em
feia molta pena veure la meva habitació en aquelles condicions.

            –Erfan,
filleta, suposo que tens clar el que has de fer si el sostre se’n vingués avall
o els tancs nord-americans s’obrissin pas pel barri.

            –Sí, mare,
m’ho has repetit centenars de vegades, agafar les bosses de la porta i córrer.

            Les bosses
formaven part d’un pla d’evacuació d’emergència, estaven sempre a la a la porta
de casa amb roba, ampolles d’aigua i documents importants com les partides de
naixement, els papers de la casa, del cotxe, etc.. i uns quants diners.

            –No
espereu ningú, simplement agafeu-les i correu.

            L’escoltava  però no volia entendre-la. Rebutjava la
possibilitat cada vegada més real d’abandonar casa meva. Tot i que era
conscient que em trobava enmig d’una guerra, intentava no pensar-hi. La mort
rondava la meva família, la possibilitat que una bomba destruís el que més
estimava era real. I aquell dia, més evident que mai.

Els Estats
Units i la Gran Bretanya van llençar una pluja de míssils i bombes contra
Bagdad, la primera d’un atac aeri massiu. Més de mil míssils van caure sobre la
capital iraquiana. La nit de divendres va ser la més terrible que Bagdad havia
viscut durant els últims vint anys. Encara durant la guerra Iran-Iraq o la
guerra del Golf, el 1991, mai van caure tants míssils i bombes sobre la meva
ciutat.

Llàgrimes sobre Bagdad