Et recorde, Amanda
L’àvia va fer un glop de cafè, es va
recolzar sobre el balancí de canya i reixeta, una antiguitat de família que
passava de generacions en generacions, i on també s’asseia el besavi Lluís.
Aquell balancí semblava donar pau i serenitat, a més a més d’una gran saviesa.
En ell s’havien explicat grans històries i moltes rondalles; en ell, l’àvia
contaria a la néta tota la seua història. Va aclucar els ulls. A la cara se li
reflectia l’esforç que feia la seua memòria per a viatjar molts anys enrere,
més de mig segle.
més…
«Feia
molt de temps que no pensava com vaig conèixer l’Edmundo. La primera vegada que
el vaig veure va ser al febrer del 1950 al Foment, el club social més important
de Gandia –per bé que era l’únic–, molt sovintejat per comerciants de taronja,
empresaris i gent adinerada de tota la comarca. Jo i la mare també el
freqüentàvem molt; però, en compte d’anar engalanades amb les nostres joies i
els nostres millors vestits, portàvem davantal i còfia. A nosaltres dues ens
tocava tota la feina bruta, era com un càstig que complíem satisfetes, sense
canviar gens en les nostres idees.
»Fregàvem i fregàvem, orgulloses de poder portar a casa uns
quants gallets. Al meu pare, el teu besavi Lluís, ningú no li donava feina, en
represàlia per la seua lluita fervent a favor de la República i en contra dels
rebels feixistes.
»Quan vam perdre la guerra, el van empresonar i el van
condemnar a mort. Després el van indultar però continuava proscrit, ja que no
podia exercir la seua professió de mestre d’escola i a la vegada escrivà de
l’ajuntament; això ara eren feines dels guanyadors. A ell només li permetien
treballar de paleta o en les tasques del camp, ara, si primer s’afiliava a
l’OSE (Organización Sindical Española),
un sindicat vertical, controlat per l’estat, al qual eren obligats a pertànyer
tots els treballadors. El meu pare s’hi va negar, mai no ho va fer, i com a
conseqüència no li van donar feina.
»De tota manera feia classes clandestines a casa, ensenyant
tot el que era prohibit i que el règim del dictador Franco havia censurat, als
fills i a les filles de molts republicans. Les classes no eren remunerades,
tots érem igual de pobres, però de tant en tant algú portava un cabàs de
taronges, un ou o algun encisam que el pare repartia amb el seu alumnat. Era un
home bo i molt culte, tot el que sé m’ho va ensenyar ell, fins i tot el meu
amor a l’òpera.
»El pare, de broma, donava les gràcies al dictador Franco
per deixar-li tant de temps lliure per a poder ser un bon anarquista subversiu.
»Doncs, com et deia, la primera vegada que vaig veure l’avi
Edmundo va ser al Foment. Jo fregava de genolls una gran escalinata de marbre i
ell em va desitjar un bon dia mentre baixava trepitjant tot el que jo amb tant
d’esforç havia fregat. Em va colpir molt la seua salutació, la majoria de la
gent normalment ni em mirava, semblava com si formara part del mobiliari; fins
i tot m’atreviria a dir que em veien com un animal, un gos amb puces que tothom
aparta a puntades de peu. Més d’una vegada m’he hagut d’enretirar, de pressa i
llesta, perquè no em trepitjara ningú quan passaven. Em vaig emocionar tant que
un senyor tan ben plantat em desitjara un bon dia, que vaig tombar el poal d’aigua
bruta escales avall, i a ell el vaig banyar tot.
»De seguida es va omplir de gent, preguntant què és el que
havia passat i insultant-me per ser tan destarotada. Van córrer com la
tramuntana per acomiadar-me, davant l’estupor de l’Edmundo, que repetia una
vegada i una altra que no havia estat res, que havia estat un accident, que no
tenia cap importància.
»Jo, sense treure’m el davantal ni la còfia, vaig eixir
corrent amb els ulls negats de llàgrimes i no vaig parar fins a arribar a casa
meua, al barri del Raval. Tan disgustada estava que ni em vaig adonar que
l’Edmundo em venia al darrere.
»Vaig entrar a casa. El pare, en veure’m, es va preocupar
molt.
–Què et passa, què tens? –preguntava esverat.
»I abans que poguera explicar-me, van trucar a la porta. El
pare va obrir i va quedar de pedra en veure un xicot ben vestit, amb els
pantalons bruts i ben xops, esbufegant i demanant, en un català macarrònic, per
una senyoreta que acabava d’entrar i que no sabia com es deia.
–Qui és aquest, Teresa? –em va preguntar el pare, sorprès.
»Jo vaig esclatar a riure, tot el meu nervi va eixir en una
gran riallada. L’Edmundo va fer el mateix. El pare se’ns mirava com si fórem
bojos, no comprenia res. Quan em vaig tranquil·litzar, vaig convidar aquell
senyor a entrar, vam fer les presentacions oportunes i vaig explicar al pare
tot el que havia passat.
»Amb tot i això va arribar la mare, a qui també havien
acomiadat per intentar defensar-me. La desgràcia havia caigut sobre casa
nostra. Érem l’única font d’ingressos, no solament per a la nostra família sinó
per a moltes altres que encara tenien menys recursos que nosaltres.
»L’Edmundo va prometre que miraria d’arreglar-ho, però el
pare el va dissuadir. Allò només havia estat l’excusa perfecta per a fer fora
la dona i la filla d’aquell «roig indesitjable». Valia més que ho deixara
córrer.
»L’Edmundo es va interessar molt per la nostra història, que
el pare, assegut en aquest mateix balancí, va contar a mans besades a aquell
xicot estranger, xilè per més senyes. Era molt important que la resta del món
tinguera notícia de com vivien els qui havien perdut la guerra. Mon pare,
aleshores, encara estava convençut que un ordre mundial ens restabliria la
República i faria pagar a Franco tot el mal que havia fet. Ben lluny de la
maleïda realitat, quaranta anys de dictadura franquista i, a sobre, el dictador
moriria de vell, al llit, sense cap judici, sense que es fera justícia.
»L’Edmundo també ens va relatar la seua història. Era enginyer de
mines, però no venia de família rica, tot el contrari. A Xile hi havia moltes
famílies pobres, gent a qui els hauria semblat que la meua era benestant, per
comparació a les seues condicions de vida. Gràcies a l’esforç dels seus pares i
sobretot a un terratinent a qui, com que no tenia cap fill mascle, va caure en
gràcia l’Edmundo i que li va donar una carrera. Al cap del temps descobriria
que aquest terratinent era en realitat el seu pare biològic, no solament tenia
dret sobre les seues terres, sinó també dret de cuixa sobre les dones. Quan
l’Edmundo se’n va assabentar anys després, en morir sa mare, va trencar la
relació amb aquest individu, va canviar de feina i no en va voler saber res
més.
»Per aquest motiu em va desitjar un bon dia, perquè per a ell, al
contrari de tota la gent poderosa que trepitjava el Foment, jo també era
persona.
»Tot parlant parlant, el pare i l’Edmundo van fer amistat i durant tot
el mes que va estar a Gandia, convidat per un poderós empresari que tenia
negocis a Xile, ens visitava cada dia i ens ajudava a malviure, portant-nos
queviures. El pare no se sentia gens ofès, pensava que la riquesa s’havia de
repartir.
»A força del tracte em vaig anar enamorant, d’amagat és clar, de
l’Edmundo. Era tan ben plantat, tan elegant. A la darreria del febrer va venir
a acomiadar-se. Va portar obsequis per a tots; a mi em va regalar un mocador de
seda que encara conserve com un tresor. Jo, en sentir que marxava, vaig córrer
a plorar a la meua habitació, i no em vaig assabentar del millor regal, el del
pare: li havia aconseguit una feina de secretari per a un comerciant de taronja
molt conegut a la comarca, que tot i que era un feixista reconegut, havia tingut certes simpaties per la
República; vaja, parlant clar, un que havia canviat de camisa i ignorava la
situació en què es trobava el meu pare, per bé que el coneixia i el respectava.
El va contractar sense demanar-li que s’afiliara al sindicat. Mon pare va
treballar per a aquest comerciant fins que es va jubilar, i la meua família i
moltes més famílies republicanes van eixir de la pobresa, gràcies al fet que
mon pare compartia el seu sou, que no era gaire alt però suficient perquè a
nosaltres i a cap persona coneguda no ens faltara un plat de calent a taula.
Així que va poder consolidar el lloc de treball, va donar feina a tots els qui
va poder.
»Però,
com et deia, em va entristir tant la marxa de l’Edmundo que no me’n vaig
acomiadar. Al cap de dos mesos vaig rebre una carta seua i regularment, cada
dos o tres mesos, ens escrivíem, d’aquesta manera vaig descobrir que ell també
estava enamorat de mi.
»Al
febrer de l’any següent va tornar a Gandia i va demanar al pare de casar-se amb
mi. El pare s’hi va negar. No tenia cap inconvenient que me n’anara a Xile, era
conscient que allà, amb l’Edmundo, hi estaria millor que en les condicions de
postguerra que vivíem ací. Però, de casar-nos, res; cap filla seua, és a dir
jo, que era l’única, no es casaria per l’església, i als anys cinquanta era
l’única possibilitat.
»Ma
mare va tenir un bon disgust, no permetria que partira amb l’Edmundo sense
casar-m’hi. Es va estar un mes plorant per totes dues coses, perquè me n’anara
i perquè no em casara. Per fi, mon pare hi va accedir, i l’any següent pel
febrer ens casàvem l’avi i jo a l’església del Raval. Jo hauria preferit a la
primavera, però l’Edmundo tenia les vacances aquest mes, que és l’època d’estiu
allà. El pare no va assistir a la cerimònia religiosa però sí que va venir al
convit. Tot i que no va ser un gran àpat, a mi em va semblar un festí: vam fer
una gran xocolatada amb magdalenes de Vilallonga.
»Al final del febrer vaig partir cap a Santiago de Xile amb
l’Edmundo. Va ser el que jo creia el dia més trist de ma vida. Enrere deixava
tota la meua família, la meua terra, el meu món, per a afrontar-ne un de nou
amb una altra llengua. Vam embarcar a bord del Cuzco. La travessia va durar sis
setmanes, quaranta-dos dies amb les seues nits que vaig passar més marejada que
un allioli. Pots contar com va anar la lluna de mel, un desastre. Per fi vam
arribar a Valparaíso, la badia més bella de la costa i el principal port de
Xile; però nosaltres ens dirigíem a Santiago, la capital, situada a uns cent
trenta quilòmetres terra endins, lluny de la meua estimada mar.
»No va ser tan terrible com em pensava. L’Edmundo tenia una
bona feina i una bona casa, fins i tot tenia una assistenta. No sabia què fer
amb ella, jo, acostumada a ser la
criada. Era una índia maputxe que es deia Herminda. De seguida ens vam fer
amigues. Enllestíem les feines de ma casa plegades i després fèiem cap a la
seua, al barri de Barrancas; aleshores l’endreçàvem. Era una casa menuda amb
quatre mobles, i la compartia amb diverses famílies índies. Jo els portava
menjar i feia classes d’espanyol als seus fills i filles. Ells, en contrapartida, m’ensenyaven el seu idioma, el
mapudungun. Intentava que aquells infants comprengueren la importància de la
seua llengua, tal com a mi m’havien inculcat, que la transmeteren de pares a
fills, com vaig fer jo amb les meues filles, que no la substituïren per
l’espanyol, tot i que era important que el saberen llegir i escriure per a
poder sobreviure en la societat xilena. Ells es pensaven que era boja, si bé
valoraven molt que una estrangera es preocupara per la seua llengua; també els
agradava que cantara cançons en català, els feia molta gràcia. L’Edmundo no es
va assabentar mai del que feia amb el meu temps lliure.
»La situació política de Xile era ben semblant a la que jo
havia deixat tants quilòmetres enrere. Però a Xile jo no era la filla de
l’anarquista sinó la senyora de l’Edmundo Quintana, gens sospitosa. Tot i això,
les idees que m’havia inculcat el pare les duia ben endins i no podia permetre
la injustícia que es cometia i se segueix cometent amb els indis a Xile. Jo no
em dedicava a la caritat, a mi m’havien ensenyat a compartir i era el que feia
amb l’Herminda. Ella parlava poc però acceptava de bon grat la meua ajuda i
sempre estava somrient. L’Herminda també m’ajudava a repartir mantes i menjar
als pelusas, els infants abandonats que vivien al carrer en fugir de casa seua
en les poblacions Callampas, i sobrevivien pidolant, furtant i regirant els
fems en cerca de restes de menjar.
»Al teu avi no li vaig contar mai res de la meua vida
social. Era massa xilè per a entendre les meues raons. Tot i que provenia
d’origen humil, les corbates i les camises noves li esborraven de tant en tant
la memòria.
»La meua vida va transcórrer plàcidament a Santiago, sense
cap sobresalt, fins al dia que va morir la meua sogra, la mare de l’Edmundo. No
li havia deixat cap herència, ja que la dona malvivia amb els diners que li
enviàvem cada mes. Només una carta on li explicava per què el terratinent
s’havia fet càrrec d’ell: era son pare. Però això ja t’ho he contat. Aleshores,
l’Edmundo va renunciar a la feina que li havia proporcionat el terratinent i en
va buscar una altra. Encara que li pagaven menys, se l’havia guanyada ell. Vam
haver de mudar-nos a una casa més barata i més menuda, que per a mi també
estava molt bé. El pitjor de tot va ser haver d’acomiadar l’Herminda, tot i que
jo vaig continuar anant a casa seua per portar-los menjar i ensenyar els seus
fills i els fills dels seus amics. Què se’n deu haver fet? Els maputxes,
després del cop de Pinochet, els van perseguir, executar o els van fer
desaparèixer únicament per la seua condició d’indígenes.
»Van passar els anys i van nàixer l’Amanda i l’Elisabet.
Érem una família completament feliç. Fins i tot ens podíem permetre el luxe de
passar el Nadal a Gandia, ja que el fèiem coincidir amb les vacances d’estiu.
»Al final dels anys seixanta, les coses no anaven gens bé al
país. El clima polític semblava reclamar una revolució. El descontentament
provocat pel govern del president Frei augmentava de dia en dia.
»Però l’última gota que va fer vessar el got –mai no ho
oblidaré– va ser el diumenge 9 de març de 1969, a les set del matí. Dos-cents
cinquanta policies armats van atacar noranta-una famílies camperoles que
reivindicaven unes terres i millors condicions de vida. Set camperols morts i
un bebè de nou mesos asfixiat pels gasos lacrimògens. El fet va ser conegut amb
el nom de la matanza de Puerto Montt. Aquella va ser la primera vegada que em
vaig plantejar si en realitat es vivia tan bé a Xile. I qui érem els qui vivíem
bé.
»Per l’octubre del 1970 hi va haver eleccions, i el 3 de
novembre Salvador Allende va jurar el càrrec de president i es va traslladar al
palau de La Moneda. Jo n’estava molt contenta, tot i que no el vaig poder votar
perquè era estrangera. Però estava convençuda que per fi canviarien les coses.
El pare, des d’ací, a Gandia ho va celebrar amb tota mena de luxes; res no el
va fer més feliç que la filla i les nétes visqueren sota un govern d’esquerra a
Xile. Ací, Franco continuava viu i manant; encara va tenir temps per a signar
unes quantes condemnes a mort i ordenar executar-les. Per contra, el teu avi Edmundo
no va fer-ne cap comentari. Ell i jo no parlàvem mai de política, i fins a
l’any 1973 no vaig conèixer les seues posicions.
»Em pensava que vivíem en un oasi. A casa nostra no deixàvem
entrar els problemes externs. Que enganyats que estàvem! L’Amanda es feia gran;
per les venes li corria la sang del seu avi Lluís i, no cal dir, també la meua.
Ella, a l’institut, l’any 1973 s’hi va trobar envoltada en tot el remolí dels
nous aires revolucionaris; jo n’estava orgullosa, si bé ho dissimulava per no
discutir amb l’Edmundo.
»Però ni per pensaments podia imaginar els terribles
esdeveniments que s’acostaven… Jo em pensava que tot era meu: les meues
filles, la meua casa, el meu company, i m’ho van furtar tot…»
L’àvia va començar a plorar i l’Amanda amb ella. El rostre
de felicitat amb què havia començat el seu relat, el va canviar per un altre de
pesarós, trist i ple d’amargura.
La néta la va abraçar i la va intentar confortar. Tenia
moltes més preguntes, però aquell no era el moment. L’àvia havia fet un gran
esforç, ja n’hi havia prou per a aquell dia.
Fragment de la novel·la Et recorde, Amanda
Voramar/Alfaguara 2002