Españoles, Franco ha muerto
Plaza del Caudillo (Ciutat de València), 20 de novembre de 1975
El sol
lluïa amb força, il·luminava radiant la plaça. Tot i això, la tardor era
poderosa i feia l’ullet a l’hivern. Un vent gèlid, silenciós i constant impedia
gaudir d’aquell estrany però anhelat i feliç dia. La Llibertat es va mirar en
els vidres d’un aparador. Es trobava gran. No li pesaven els anys sinó
l’experiència. No debades tenia ja més de mig segle de vida. Una vida intensa,
plena de lluita i penalitats. Tots i això trobava que aquell abric roig de
llana amb botons daurats l’afavoria, encara que feia fred no se’l podia cordar,
per més que ho intentara. S’havia engreixat una mica, més del compte, potser
eren les hormones. Però li agradava el color, era alegre, irreverent, escaient
per a l’ocasió. Vermell, com la sang revolucionaria que li corria per les
venes.
més…
De sobte, un estrèpit la va treure dels seus
pensaments. Al llit del riu, les bateries d’artilleria, des d’abans de sortir
el sol havien començat a disparar les salves d’ordenança, cada quart d’hora es
repetien sense parar. Aquest soroll la molestava profundament. La revoltava
haver de suportar tot aquest cerimonial. Si s’ha mort, que l’enterren. Tots hem
de morir algun dia. Sort havia tingut ell de morir de vell al llit. Potser
havia tingut una llarga agonia. També podia ser que no s’haguera assabentat de
tots els intents dels seus afectes per mantenir-lo en vida. Que estiguera tan
drogat que no patira. A la Llibertat tant li feien els detalls. El fet cert és
que era mort i ben mort. Per moltes misses que li cantaren no ressuscitaria.
Tindria un bon soterrament, al final de la seua llarga i cruel vida, i la seua
família tindria una tomba monumental on posar-li flors i plorar-lo, la mateixa
tomba que havia costat la vida a tants presoners en construir-la. Tot el
contrari de les seues víctimes, a moltes de les quals va segar la vida molt
joves. Altres estan desaparegudes, soterrades en les cunetes dels camins, en fosses
comunes o en llocs recòndits dels quals les famílies no han tingut mai notícia.
Però no volia posar-se pedres al fetge. Portava trenta
sis anys esperant aquell dia. Es va mirar en un altre vidre d’un altre
aparador. Feia ulleres. No les havia tapades suficientment amb el maquillatge.
Tampoc se n’havia volgut posar massa, no fóra cas que semblara el que no era.
No era d’estranyar, portava dreta des de les cinc del matí. Després
d’assabentar-se de la notícia no havia pogut aclucar l’ull. Va somriure. Però
un altre fet desagradable la va treure dels seus pensaments. Hi havia un munt
de gent fent cua per posar flors a l’estàtua, aquell monument eqüestre que
mostrava el dictador fort dalt d’un cavall, aquell monument dit popularment el burro i l’haca. A aquests
pocavergonyes se’ls havia acabat la mina. No creurien ni per pensaments que tot
anava a continuar igual. Potser eren tan innocents que s’havien cregut que tot
estava lligat i ben lligat. I que l’ordre establert continuaria ferm,
impassible fins a l’infinit dels dies. Bé sabia la Llibertat que no era així.
Malgrat la incertesa de la gent. Tot estava pactat. Era el principi del final.
El silenci tenia els dies comptats.
Fragment de L’últim vaixell (Voramar/Alfaguara)