Españoles, Franco ha muerto
Plaza
del Caudillo (Ciutat de València), 20 de novembre de 1975
El sol lluïa amb força, il·luminava radiant la
plaça. Tot i això, la tardor era poderosa i feia l’ullet a l’hivern. Un vent
gèlid, silenciós i constant impedia gaudir d’aquell estrany però anhelat i
feliç dia. La Llibertat es va mirar en els vidres d’un aparador. Es trobava
gran. No li pesaven els anys sinó l’experiència. No debades tenia ja més de mig
segle de vida. Una vida intensa, plena de lluita i penalitats. Tots i això
trobava que aquell abric roig de llana amb botons daurats l’afavoria, encara
que feia fred no se’l podia cordar, per més que ho intentara. S’havia engreixat
una mica, més del compte, potser eren les hormones. Però li agradava el color,
era alegre, irreverent, escaient per a l’ocasió. Vermell, com la sang
revolucionaria que li corria per les venes.
més…
De sobte, un estrèpit la va treure dels seus
pensaments. Al llit del riu, les bateries d’artilleria, des d’abans de sortir
el sol havien començat a disparar les salves d’ordenança, cada quart d’hora es
repetien sense parar. Aquest soroll la molestava profundament. La revoltava
haver de suportar tot aquest cerimonial. Si s’ha mort, que l’enterren. Tots hem
de morir algun dia. Sort havia tingut ell de morir de vell al llit. Potser
havia tingut una llarga agonia. També podia ser que no s’haguera assabentat de
tots els intents dels seus afectes per mantenir-lo en vida. Que estiguera tan
drogat que no patira. A la Llibertat tant li feien els detalls. El fet cert és
que era mort i ben mort. Per moltes misses que li cantaren no ressuscitaria.
Tindria un bon soterrament, al final de la seua llarga i cruel vida, i la seua
família tindria una tomba monumental on posar-li flors i plorar-lo, la mateixa
tomba que havia costat la vida a tants presoners en construir-la. Tot el
contrari de les seues víctimes, a moltes de les quals va segar la vida molt
joves. Altres estan desaparegudes, soterrades en les cunetes dels camins, en
fosses comunes o en llocs recòndits dels quals les famílies no han tingut mai
notícia.
Però no volia posar-se pedres al fetge. Portava trenta sis anys esperant
aquell dia. Es va mirar en un altre vidre d’un altre aparador. Feia ulleres. No
les havia tapades suficientment amb el maquillatge. Tampoc se n’havia volgut
posar massa, no fóra cas que semblara el que no era. No era d’estranyar,
portava dreta des de les cinc del matí. Després d’assabentar-se de la notícia no
havia pogut aclucar l’ull. Va somriure. Però un altre fet desagradable la va
treure dels seus pensaments. Hi havia un munt de gent fent cua per posar flors
a l’estàtua, aquell monument eqüestre que mostrava el dictador fort dalt d’un
cavall, aquell monument dit popularment el burro i l’haca. A aquests
pocavergonyes se’ls havia acabat la mina. No creurien ni per pensaments que tot
anava a continuar igual. Potser eren tan innocents que s’havien cregut que tot
estava lligat i ben lligat. I que l’ordre establert continuaria ferm,
impassible fins a l’infinit dels dies. Bé sabia la Llibertat que no era així.
Malgrat la incertesa de la gent. Tot estava pactat. Era el principi del final.
El silenci tenia els dies comptats.
Fragment de L’últim vaixell (Voramar/Alfaguara)