Publicat el 21 de març de 2012
#dmpoesia
M’he despullat del tot,
he llençat els meus joiells,
les meves robes. Ara camino nua
dins del meu cos que és únic.
Seguiu-me amb els vostres ulls,
les vostres dents, les vostres mans
ben netes, les ungles ben tallades,
sense cap clivella, i el cervell
on creixen pensaments i idees
dins un espai tancat.
És el meu cos que us parla.
Cada cop, cada fissura us diu
tot el que sóc i he estat.
Us miro…
El meu amor és dens i
els somriures se m’escapen
de la boca i cauen
dibuixant cercles sobre rostres,
que resseguiu amb els dits.
No hi ha pas res més enllà
d’aquesta línia que s’escampa.
des d’uns llavis que volen estimar
i no saben altra cosa
(Montserrat Abelló)
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per gemmapasqual | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
la seda fosca
del desig i em dibuixe
amb vermell de lluna
roses de sang
als llavis
Anna Montero, del llibre arbres de l´exili