Gemma Pasqual i Escrivà

El nom de
Fuster no deixa indiferent ningú. Esmentar el seu nom és despertar a uns odi,
antipatia, aversió, i a molts de nosaltres, simpatia, respecte, admiració,
devoció, veneració, catalanisme, independentisme i, sobretot, patriotisme.
Totes aquelles paraules acabades amb sufix que a ell li agradaven tan poc. Si
algú de vosaltres pensava en la paraula nacionalisme,
l’he omesa deliberadament. Recorde que Fuster deia: «A mi em disgusta que em consideren «nacionalista», perquè no ho sóc:
sóc un valencià «nacional» –amb una opció clara–, i em desagrada el sufix.»

més

I convindreu amb mi que aquest homenot, una mica
crispat de cara, els ulls sortints darrere uns vidres gruixuts de miop
important, amb aquella impressió que volem fer entendre quan parlem d’una cara
de pomes agres, tal com el va definir Josep Pla, ens va convèncer amb molt
d’art a tots que dir-nos valencians és la nostra forma de dir-nos catalans.

Fuster era una persona avançada a
la seua època, una mica visionari. El 13 de febrer de 1981 escriu al Diario de Valencia: «I l’Estatut? La població subalterna
aguantarà l’Estatut com aguanta el Codi Civil, la Llei Hipotecària, el Codi de
Comerç, la Constitució, el Codi Penal, i qualsevol ordenança municipal. Serà millor
que ho pensem i repensem. No ens han deixat l’oportunitat –“ells”– de fer
campanya contra l’Estatut (el de Benicàssim o el de Madrid). Aquest cagalló
legislatiu pot ser més nefast que el Decret de la Nova Planta…» Trenta
anys més tard, qui no s’ha adonat del parany que va ser per a nosaltres, aquell
estatut?

Com podeu
veure, no tenia pèls a la llengua ni estalviava exabruptes. S’enfadava, i molt,
en veure com, després de tanta lluita, després de vint anys de Nosaltres els valencians, per compte
d’anar endavant, anaven enrere com els crancs. Ara ja en fa quasi cinquanta i
no podem dir que hàgem avançat gaire. Era tot un provocador, ell mateix ho
admet: «Ben mirat, d’ençà que escric,
només he fet que escriure impertinències: no vaig a deixar el vici ara, a les
velleses.» És clar que no! Quant enyorem i necessitem la teua ploma
precisa, intel·ligent i enginyosa.

L’escriptor de Sueca ens va deixar un diumenge
21 de juny de 1992. Ara fa divuit anys, però no calen les dates assenyalades
per recordar aquest gran home, divisa del catalanisme cultural i polític. Se’n
va anar de vacances. Potser el seu cor no va poder aguantar totes les
barbaritats comeses contra l’independentisme aquell any dels Jocs Olímpics. No
sabem si ell creu –com el mestre Maragall en la cançó de l’Ovidi– en la
resurrecció de la carn, de tota manera en nosaltres resta la seua memòria, el
seu testimoniatge i la seua manera de fer història.

De vegades imagine Fuster, i especule al
voltant de quin seria el seu punt de vista sobre assumptes tan de voga com ara,
per exemple, el de l’Estatut o, més ben dit, dels estatuts. D’una banda, el del
País Valencià, el més ràpid, eficaç i consensuat pels dos grans partits
espanyolistes; i de l’altra, el del Principat, més polèmic i controvertit.
Potser ens valdran aquests pensaments per a la reflexió: «Les “polítiques” a curt termini són decisives; però, ben mirat, només
resultaran eficaces si arriben a ser imaginades de cara a una “emancipació
nacional”. Si no és així, tot és diluirà en pura descentralització.» Quanta
raó que té! Ara em ve a la memòria una de les seus frases fulminants: «El crit d’“Estatut d’autonomia!” què
significa? “Para ofrendar” o per a “reivindicar”? És el que caldria aclarir.»
Potser després de tantes dècades estaria bé que algun polític ens ho aclarira.
Tot plegat, xocolata del lloro!

Imagineu quin seria el parer de Fuster sobre el reviscolar dels
feixistes encapçalats per España 2000 i Coalición Valenciana, alguns líders i
militants dels quals són vells coneguts de l’escriptor i que, al seu parer,
responien a la vella predisposició troglodítica del pitjor franquisme.

«Han d’acceptar-ho, moros i
cristians, al País Valencià: acceptar-nos als valencians-catalans. Ens trobaran
en qualsevol cantonada per donar testimoni de la nostra raó. Si som “quatre
gats”, paciència. Serem valencians com la resta, i amb l’afirmació catalana.
Ens poden colpejar, multar, coronar-nos d’infàmia. És igual. De moment, els
mamuts de la “valenciania” han fet tot el possible per afligir-nos. El feixisme
amb diarrea. Una brutícia que s’ha de suportar…» Aquestes paraules són
del 1977. Fa trenta anys i el seu discurs continua vigent. La paciència
s’acaba, fins a quan els haurem de suportar? Volen tornar a revifar l’anomenada
«Batalla de València», la crispació social i política que va patir el País
Valencià els darrers anys de la dècada dels setanta. Però ni els temps ni les
circumstàncies no són els mateixos.

Personalment em quede amb aquest pensament positiu de batalles
guanyades: «Quan un dia arribin a
sentir-se igualment “catalans” un veí qualsevol de Xàtiva i de Palafrugell,
d’Elx i de Manacor, de Perpinyà i de València, de Lleida i d’Alacant, de
Barcelona i de Beniopa, i etcètera, tal vegada hi haurà una batalla guanyada.
Unes quantes “condicions objectives” perquè així sigui, hi són.»

Gràcies, Fuster, per
escriure en lletres daurades la història de Catalunya, per explicar-nos què som
i per què som com som.

Gemma Pasqual i Escrivà