Gemma Pasqual i Escrivà

L’Amanda es va acomodar com va
poder a la petita habitació que compartia amb el Joan a les golfes d’una pensió
que regentava la Helen, una escocesa grassa i gran, que era tot cor,
simpatitzant del piquet de Londres. De seguida es va ocupar de l’Amanda com si
fóra la seua pròpia filla. Cada dia preparava una bossa de paper per a cada un,
plena  d’entrepans i de fruita, a més a
més d’un termos amb te i llet calenteta.

Havien passat un parell de dies des de la seua
arribada. L’Amanda encara no havia trobat el moment oportú per a preguntar a
l’oncle què havia passat exactament aquell fatídic 11 de setembre de 1973. Per
fi, una nit, quan ja eren al llit, l’Amanda es va decidir a encetar la
conversa.

més…

–Ja estàs dormint, Joan? –va
xiuxiuxejar.

No va obtenir resposta.

–Que dorms? –va repetir la
pregunta, ara amb més força.

–No, ara mateix no. Un moment
abans que em despertares, t’assegure que ho feia plàcidament –va remugar ell.

–Et puc fer una pregunta? –va
insistir la xicota.

–Trobes que cal? No ho podies
deixar per a demà? –va dir ell, que tenia molta son.

–M’estimaria més aclarir-ho ara
–va persistir ella.

–Doncs si no hi ha altre remei,
buida el pap –va respondre ell mentre encenia el llum.

–Què va
passar l’11 de setembre a la Universidad Técnica? –va dir amb un fil de veu.

Ell se la va quedar mirant,
atònit, amb uns ulls tristos.

–No ho vulgues saber tot –li va
advertir amb una veu amarga.

–He llegit el diari de l’Amanda,
l’àvia ja m’ho ha contat tot.

–Veig que no tinc escapatòria. No
és fàcil parlar d’uns fets tan dramàtics, però ho intentaré. Per on vols que
comence?

–Pel començament –li va recomanar
l’Amanda–. Com vas conèixer la tia?

El Joan es va incorporar del
llit, va restar uns moments en silenci, pensarós, i a poc a poc va relatar la
seua història.

La primera vegada que
vaig veure l’Amanda va ser a l’Instituto de Teatro. Ella i unes amigues havien
vingut a veure l’obra que jo i una colla de companys i companyes representàvem,
concretament era La balada de Atatrol, en la qual jo era el protagonista, hi
feia d’ós.

Quan es va acabar la
funció, van venir als camerinos com si fórem artistes famosos. Feien un treball
per a l’institut i ens volien entrevistar. A mi em va fer molta gràcia veure
aquelles xiquetes impressionades per uns aprenents d’actor, de manera que vaig
fer l’interessant i em vaig comportar com una autèntica estrella envanida i
insuportable.

L’Amanda portava la veu
cantant. Devia tenir uns quinze anys, una xiqueta per a mi, que ja en tenia
dinou. S’havia pres l’entrevista molt seriosament; en canvi, jo no. Aleshores
es va enfadar molt de veure que em prenia de broma la seua feina. No vulgues
saber, com es va posar! Va començar a dir renecs en català, convençuda que jo
no l’entenia. Em va dir el nom del porc, que era un cregut, que tenia molta
ploma i que ja sabia ella que jo era del ram de l’aigua. Jo li vaig respondre
que tenia tota la raó. Va quedar de pedra en adonar-se que l’havia entesa
perfectament i es va fer roja com una tomaca. Es va disculpar de seguida, i em
va assegurar que no tenia res en contra dels homosexuals, que era una persona
molt oberta i que tot havia estat una broma. Tenia molta barra, ta tia.

El fet és que ens vam caure simpàtics
de seguida. Jo tenia el català molt rovellat, ja que amb l’única persona que el
parlava era amb mon pare, un emigrant de Castelldefels que va venir a Xile en
cerca de fortuna. Ell i la mare van morir quan jo era molt petit en un accident
de cotxe. Des de ben menut que em busque la vida. A ella la va commoure la meua
història i ens vam fer amics; jo diria que, més que amics, companys. Aquesta
relació es va refermar l’any 73 quan treballàvem, braç a braç, per la Unidad
Popular; tots dos ens hi vam comprometre molt.

Si has llegit
el diari de ta tia, ja deus saber com se’m van complicar les coses i per què
me’n vaig anar a viure a casa seua, on vaig trobar una gran família que em va
adoptar i amb la qual vaig deixar de ser orfe.

Aniré al gra.
Recorde perfectament aquell dia nuvolós. Vaig eixir a comprar el pa; quan era a
la cua, vaig veure moviments estranys de camions de soldats, però tampoc no li
vaig donar més importància, vaig pensar que es tractava d’algun tipus de
maniobra. De cop i volta, un veí em va comunicar la mala notícia: els militars
atacaven el palau presidencial de La Moneda. Al principi creia que era una
broma, no en vaig fer massa cas. Però aviat vaig poder comprovar que la notícia
era ben certa. Vaig deixar la cua del pa i vaig córrer cap a casa, on només hi
havia la Teresa i l’Amanda. Vam sintonitzar Radio Magallanes i vam poder
escoltar les últimes paraules del benvolgut president Allende. Aleshores,
l’Amanda es va posar molt tossuda, volia anar a la Universidad Técnica, on ella
s’havia compromès a llegir unes cartes de l’avi Lluís en companyia del Víctor
Jara i del president mateix. La Teresa i jo la vam intentar dissuadir però va
ser inútil; de manera que vaig decidir acompanyar-la-hi i tenir-ne cura, tot i
que a mi em semblava més correcte buscar una casa segura, tal com ens havien
recomanat els companys.

Va ser un moment molt
tens el que vaig viure quan l’Amanda es va separar dels braços de la Teresa,
però mai de la vida no m’hauria imaginat el que en realitat estava a punt de
succeir, ni per remei.

Vam haver de fer moltes
voltes abans d’arribar a la Universidad Técnica. Hi havia moviment de tancs i
tropes, se sentien trets i explosions, però vam aconseguir passar. No podíem
desfer el camí, era molt perillós, de manera que vam decidir continuar fins a
la universitat.

L’exposició que
s’inagurava aquell dia versava sobre els horrors de la guerra civil i del
feixisme. Un gran mural presidia l’entrada, s’hi veia una mare donant mamar a
un nadó, però la seua ombra i el terra eren tenyits de sang; es podia llegir en
lletres grans: «Por la vida. Contra el fascismo». Va ser el preludi del que
era a punt de passar. Hi devia haver al voltant de sis-cents alumnes i
professors a la universitat. Corria el rumor que el president Allende hi
pronunciaria un discurs molt important on anunciaria la seua decisió de
convocar eleccions a fi de resoldre, per mitjans democràtics, el conflicte que
amenaçava el país.

Des d’allà podíem veure
els reactors i sentir els projectils que queien sobre el palau de La Moneda, on
resistia el president. Una espessa fumarada s’elevava sobre les runes de
l’edifici, que havia estat incendiat.

Els primers bans militars
asseguraven que els qui transitaren pels carrers s’exposaven a ser abatuts pels
trets; anunciaven que des de primeres hores de la vesprada entraria en vigor el
toc de queda. El rector de la universitat, Enrique Kirberg, va negociar amb els
militars l’autorització perquè els estudiants tancats a l’edifici hi pogueren
passar tota la nit, per la nostra pròpia seguretat, fins que al matí següent
s’alçara el toc de queda.

L’Amanda no deia res,
s’acomodava a tot el que ens ordenaven, tenia una estranya mirada, no sabia dir
si de valentia o de por, potser les dues coses.

Ens vam organitzar. Vam
fer una llarga cua per trucar a casa nostra des del telèfon de la secretaria.
Jo vaig intentar tranquil·litzar l’Edmundo i la Teresa. Em vaig comprometre a
tenir cura de l’Amanda. Cosa que no vaig poder fer, vaig ser incapaç.

Els minuts passaven molt
lentament, semblava que el temps s’havia aturat. Mentrestant, a fora se sentia
el soroll de les explosions, el foc de les metralladores retrunyia  pel tot l’edifici.

Vam provar d’infondre’ns
ànims els uns als altres. El Víctor Jara també hi era. Es va posar a tocar la
guitarra i a cantar amb totes les seues forces. Nosaltres l’acompanyàvem picant
de mans. En acabat, l’Amanda va llegir les cartes de l’avi Lluís, amb un
coratge que mai no li havia vist, amb la veu ferma i contundent. Va ser molt
emotiu, tots vam aplaudir d’allò més.

Vam mirar de dormir un poc,
però era impossible amb l’espetegadissa de les metralladores i sabent-nos
envoltats de militars. A trenc d’alba, alguns companys i companyes van perdre
els nervis, van provar d’eixir de la universitat, però van ser abatuts a trets.

De cop i volta van començar
atacar-nos. Ningú no comprenia el que passava. Els tancs van disparar contra
l’edifici. Nosaltres no teníem armes, no ens en podíem defensar. Vaig agafar
l’Amanda i la vaig intentar protegir amb el cos.

Els tancs van entrar al
recinte universitari, els soldats ens van agrupar, fins i tot el rector, al
camp d’atletisme. Ens van ordenar que ens estiràrem a terra, amb les mans al
clatell. Ens colpejaven amb les culates dels fusells, ens donaven puntades de
peu. Em feia molt de mal tot el cos, em ressentia de les costelles trencades,
el dolor se’m feia insuportable. No sé quanta estona vam estar en aquella
posició. Jo, amb les mans al clatell, no m’apartava de l’Amanda, tractava
d’infondre-li ànims amb el meu colze, acostant-li’l tímidament, o amb una cama,
provant de donar-li una mica d’escalfor amb les úniques parts del cos que tenia
lliures. Breus contactes que li asseguraven que jo era amb ella.

De sobte ens van manar
alçar-nos i caminar. Abans de donar-nos l’ordre, ja ens estaven pegant. Molts
companys i companyes estaven 
paralitzats, pel fred i per la por, però els crits dels soldats i els
cops de culata ens feien reaccionar.

Caminàvem i caminàvem
mirant a terra. No sabíem on anàvem, no es veia cap persona per la ciutat,
només botes de militars. Quan ens vam aturar, vaig alçar els ulls i vaig veure
l’Estadio de Chile. Era una visió terrible, aquell lloc lúdic, per a l’esport,
on s’havien dut a terme tants concerts de música, ara era un lloc trist, gris,
terrible, les portes de l’infern. Ens hi van fer entrar. No m’ho podia creure,
era ple de dones i homes, amb les cares plenes d’interrogants, amb el terror
dibuixat als ulls. Vam seure tots a la grada. Vaig agafar fort l’Amanda,
m’esfereïen el seu silenci i la seua mirada. Semblava que estava en estat de
xoc. De cop i volta, algú es va adreçar al nostre grup i va assenyalar una
persona, era el Víctor Jara. El van separar de nosaltres i se’l van emportar en
un lloc reservat per als presos perillosos. Quin perill pot tenir una guitarra?
Teníem fred, fam, set i por, molta por; tanta, que m’havia fet oblidar les
costelles. Es va fer fosc i ens van tornar el Víctor; a penes podia caminar,
tenia el rostre ensangonat i ple de blaus. Li vam torcar la cara i vam procurar
confortar-lo.

Ja feia moltes hores que
érem allí, de manera que vam tractar d’organitzar-nos. El primer era el menjar,
havíem de recuperar les forces. Vam ajuntar tot el que es podia rosegar que
dúiem a les butxaques: caramels, xiclets, terrossos de sucre; fins i tot un
company portava melmelada i galetes, tota una troballa. Amb els dits ens la vam
menjar passant-nos-la els uns als altres. L’Amanda continuava sense parlar,
fins i tot es va negar a menjar. El Víctor Jara, tot i el mal que tenia, se li
va acostar, i amb un somriure ample li va oferir un caramel; ella, sense dir
paraula, el va agafar i se’l va ficar a la boca. Era la nostra xiqueta i tots
miràvem de protegir-la.

El Víctor ens va
preguntar si algú tenia paper i llapis. Era increïble la força d’aquest home,
tot i l’evidencia de les terribles tortures a què havia estat sotmès. Un
company li va donar un llapis, però ningú portava paper. L’Amanda va trencar el
seu silenci.

–Jo en tinc –va dir amb
un fil de veu i va treure de la butxaca les cartes de l’avi–. Només estan
escrites per una cara, les pots fer servir.

El Víctor li va agrair
molt el gest, sabia quant significaven per a ella aquelles cartes.

Vam perdre la noció del
temps. Érem envoltats de metralladores apuntant-nos, uns focus encegadors no
ens deixàvem distingir la nit del dia. Érem milers de persones colpejades,
insultades, humiliades.

La follia envaïa les
nostres ments. Alguns no ho van poder suportar i es van llançar al buit;
d’altres van ser abatuts a trets allà mateix, davant de tots.

El Víctor Jara continuava
escrivint, volia deixar testimoni del que allí s’esdevenia. Van venir a
buscar-nos uns militars acompanyats de dos homes vestits de civils, un d’ells
era el Roberto. Una esgarrifança em va recórrer el cos. Ens van separar els
homes de les dones, corria el rumor que a elles les alliberarien.

Em van separar de la meua
estimada Amanda, la meua  xiqueta. El
Roberto no em va veure, però a ella sí que la va reconèixer. La va apartar del
grup i se la va endur. Va fer el mateix amb el Víctor. Vaig ser un covard,
m’havia d’haver donat a conèixer, de segur que els hauria acompanyat. Aquesta
va ser l’última vegada que els vaig veure tots dos…

La veu del Joan es va apagar.
Havia patit tant que ja no li quedaven llàgrimes. Repetia la historia sense
esma, com si no l’afectara. Era massa el sofriment que havia passat, estava
immunitzat contra el dolor.

L’Amanda restava callada, sense
dir res, les llàgrimes li regalimaven per les galtes. El Joan se li va acostar
i la va acaronar. La va posar sobre el llit, la va acotxar i li va fer un bes
molt dolç al front.

–Dorm, xiqueta, que jo et
vetllaré –li va dir amb una veu plena d’amor–. No t’hauria d’haver contat res
de tot això, jo no en sé, de cuidar xiquetes…

L’Amanda li va agafar la mà ben
fort.

–T’estime, Joan, ets el germà de
ma mare, el fill de la meua àvia, el meu oncle, el meu millor amic. Gràcies per
haver-me explicat aquesta història, necessitava saber-ho tot –li va dir
agraïda, i uns quants segons després, inexplicablement, es va quedar adormida.

El Joan se la va quedar mirant, era ben igual a
l’Amanda. Ja no es trobava sol; des de la mort de la Teresa s’havia sentit
totalment desolat, sense forces per a recomençar, però aquella xiqueta li havia
tornat les ganes de viure, les ganes d’estimar.

Fragment Et recorde, Amanda (Voramar/Alfaguara)