Gemma Pasqual i Escrivà

Com a càstig pel meu mal comportament, per no haver estat una nena bona, amb un picador de gel i una massa de cautxú em van trepar el cervell. I així va ser com em vaig tornar més lenta i en la memòria se’m van perdre molt records. Però vaig guardar com un tresor la pedra blanca del camí dels Plataners, els homes amb les camises blaves, el meu pare, i sobretot no havia perdut l’esperança que algun dia vindria a cercar-me la meva fada padrina.

més…

BLANQUETA

Gemma Pasqual i Escrivà

Àvia de neu rugosa, àvida de la nit, l’acordió
de la teua disfressa marca l’horitzó del Carme.

En veus de gat cridaire, trescant i esbufegant,

vestida de núvia véns i dones ta saviesa

a escarafalls i dojo.

Maria Fullana

El meu pare no creia ni en sants ni en papes, ni en déus ni en reis, ni en amos ni en patrons. Però sí que creia en éssers fantàstics i extraordinaris com les bruixes i els bruixots, els gnoms, els follets, els elfs, els mags… I en les fades. Ell sempre m’explicava contes meravellosos abans d’anar a dormir.

Com en aquests contes, ell també es va enamorar d’una princesa que vivia segrestada en un Castell per la seva mare, no la madrastra com era habitual. La malvada mare no volia per a la seva filla un pobre plebeu amb idees revolucionàries i s’ho va manegar tant com va poder per tal d’evitar aquesta relació. Però la història estava de part d’aquests dos joves i la República va fer que poguessin viure junts i ser feliços. Ben igual que la tristesa, la felicitat no és eterna. Un ésser cruel i el seu exèrcit van dur la desgràcia a la meva família i a totes les persones de bé, i així va esclatar una guerra civil que va portar el meu pare lluny de nosaltres, al front, a lluitar per la llibertat.

Com que totes les desgràcies vénen juntes, la meva mare es va posar molt malalta, fet que va aprofitar la meva perversa àvia per retenir-nos, totes dues, al seu Castell. Els dolents van atrapar el meu pare i el van tancar en una presó que era molt lluny del meu poble. La tristesa va envair el fràgil cos de la meva mare i aviat em va deixar tota sola amb l’àvia.

Vaig restar desolada, però mai no vaig perdre l’esperança, sabia que el meu pare vindria a rescatar-me. I així va ser, derrotat però no vençut, un dia es va plantar al Castell de l’àvia per reclamar la seva filla. Es van discutir i es van dir paraules molt grosses que jo vaig sentir amagada en un armari del corredor. Quan, de sobte, la meva àvia que tenia molts cops amagats va fer venir uns homes vestits amb camises blaves, jou i fletxes. Per força van fer fora el meu estimat pare.

Seguia els seus passos d’amagat, calladament. Es van aturar a ca la Carmeta, la meva mestra, i també se la van endur. I el Marià el Coix, i la Remei la Vaquera. A cops i empentes marxaven tots en silenci, com en processó, cap a l’eixida del poble. Es van aturar al camí dels Plataners, els van repartir pales i els van obligar a cavar un clot molt fondo. Em vaig ocultar entre uns matolls. Feia fred, tremolava com la fulla a l’arbre. De cop i volta, les pales es van aturar. Els van fer posar tots en filera enfront del forat i a trets van segar les seves vides. En aquell moment, alguna cosa es va trencar a dins meu, estava horroritzada, no gosava moure’m, la meva ment no comprenia el que allí havia passat. Aquells malànimes de camises blaves van tirar terra a la tomba que les víctimes mateixes havien excavat i van marxar tots contents, amb la sensació d’haver fet la feina ben feta.

Em feien figa les cames. A poc a poc em vaig arrossegar cap on estava la terra tova i remoguda. La vaig esgarrapar amb les meves petites mans tot intentant en va salvar el meu pare, se l’havia engolit la terra. Impotent, em vaig asseure en una gran pedra blanca que hi havia a la vora i vaig esperar que aparegués la meva fada padrina. Avui encara no entenc per què aquella nit no es va presentar. L’endemà em van trobar mig morta pel fred  i la tristesa. Vaig explicar a l’àvia fil per randa tot el que havia passat, però no em va creure. Em va dir que tot havia estat un malson amb el qual m’havia castigat Déu per ser una nena dolenta i haver-me escapat. Cada dia anava al camí dels Plataners i m’asseia a la pedra blanca. La meva fada padrina no apareixia.

Per tal que oblidés la fada padrina i el meu malson, la meva àvia em va tancar en un internat. El meu reclutament va durar ben poc, ja que a les monges no els agradava gens ni mica les històries que jo contava a les meves companyes sobre les fades padrines, els raptors de camises blaves i encara menys tot allò de la llibertat i la igualtat que m’havia explicat el meu pare, així que em van fer tornar al Castell.

Aleshores, la meva àvia ja estava molt malalta, no tenia esma per a res i em deixava fer. Com que jo veia que la meva fada padrina trigava, vaig decidir avançar camí i em vaig cosir un vestit de volants de percala blanc, adornat amb puntes de fil del mateix color, amb un escot rodó i obert per davant i botonat a la cintura de la part esquerra. A més a més, com a complement em vaig comprar un mitget de Manila de color blanc i amb serrells a les vores. Quan me’l vaig emprovar, semblava ben bé una princesa, era tan bonic que mai més no me’l vaig treure. Anava cada dia a esperar la meva fada padrina al camí dels Plataners. De vegades, els nens i les nenes del poble em feien companyia i els contava històries d’éssers fantàstics i extraordinaris com les bruixes i els bruixots, els gnoms, els follets, els elfs i els mags, i sobretot els explicava que els llops i els esperits no existien. Ells em van posar el nom de Blanqueta.

En faltar l’àvia, uns oncles llunyans es van proclamar amos del Castell i es van ocupar de mi. Em van venir a buscar uns homes vestits de blanc. No eren cavallers ni prínceps, sinó uns metges que em van recloure en un hospital on hi havia gent ben estranya. Em van ben assegurar que allà oblidaria tot allò de les fades padrines i aquell malson amb els homes de les camises blaves.

Una nit de lluna plena, un d’aquests homes amb la bata blanca va entrar a la meva habitació. Em vaig espantar molt però ell de seguida em va tranquil·litzar, em va explicar que l’havia enviat la meva fada padrina. Em vaig posar molt contenta, finalment els meus precs havien estat escoltats. Ella encara trigaria una mica a venir, estava molt ocupada, però jo havia de confiar en ell, fer bondat, ser una nena bona i obeir. A mi em va semblar una mica estrany però el vaig creure a ulls clucs. El primer que va fer aquest home va ser prendre’m mides per a fer-me un vestit nou de princesa. Amb una cinta mètrica em va mesurar de dalt a baix. Va posar una mica més d’atenció en els meus pits. Em vaig sobresaltar. Ell va continuar baixant fins a arribar a les meves calcetes blanques. Jo no volia que prengués mida de les meves calcetes i em vaig regirar. Aleshores, em va llançar al llit amb violència, tanta que va fer caure el got d’aigua que tenia a la tauleta de nit i el va fer miques. Em grapejava i em feia mal. Vallejo: aquest era el cognom que duia brodat a la butxaca de la seva bata blanca amb lletres blaves, un blau ben igual que el de les camises dels homes que es van endur el meu pare i la Carmeta, la meva mestra, i també el Marià el Coix, i la Remei la Vaquera. Em va arrencar amb força les calcetes tacades de sang. El sentia panteixar damunt meu, el dolor era insuportable, m’espantaven aquells ulls vermells que em miraven embogits. Intentava deslliurar-me’n però no tenia prou força per treure’m aquell mala bèstia del damunt. Vaig demanar auxili fins a quedar sense veu. Semblava que ningú no em sentís. Aquell home m’havia mentit, no l’havia enviat la meva fada padrina. Ràpidament vaig agafar un tros de vidre del terra, no suportava aquella mirada, i l’hi vaig clavar en un d’aquells ulls vermells que amb tanta follia em desitjaven. Va començar a bramar com un porc. Els seus crits sí que van ser escoltats i de cop i volta la meva habitació es va omplir de gent.

Com a càstig pel meu mal comportament, per no haver estat una nena bona, amb un picador de gel i una massa de cautxú em van trepar el cervell. I així va ser com em vaig tornar més lenta i en la memòria se’m van perdre molt records. Però vaig guardar com un tresor la pedra blanca del camí dels Plataners, els homes amb les camises blaves, el meu pare, i sobretot no havia perdut l’esperança que algun dia vindria a cercar-me la meva fada padrina.

Van passar els anys i la meva fada padrina no apareixia, semblava que estava molt ocupada, és per això que em va enviar el Micalet. Ell també estava malalt com jo, farcit de manies, un home bo i callantívol. Em feia riure i amb el paper de plata dels torrons de Viena que li portava la seva germana em feia anells, joies i papallones per als cabells que brillaven amb la llum de la lluna. Els homes de la bata blanca no ens deixaven romandre junts, les normes ho prohibien. Tot i ser pecat, ens estimàvem d’amagat, entre els arbres del jardí, darrere l’armari de la infermeria, a la caseta del guarda. Era molt divertit. El Micalet mai no em feia mal com aquell home de la mirada embogida. Havia despertat en mi unes sensacions que mai no havia experimentar, em feia sentir un plaer per a mi desconegut. Em feia feliç.

Un dia van tancar l’hospital i em van traslladar a una residència de gent gran. El Micalet no m’hi va acompanyar, simplement va desaparèixer, ben igual que el meu pare, la Carmeta, la meva mestra, el Marià el Coix i la Remei la Vaquera. Els anys es van perdre en la memòria, els meus ulls encara em veien amb mirada de nena, tot i els senyals que anunciaven el final del trajecte, els solcs de la meva pell, les mans tremoloses i els cabells d’argent a joc amb els meu vestit de volants blanc ple de puntes que lluïen brillants, amb els reflexos de les papallones del paper de plata que embolcallen els torrons de Viena que tant m’agradaven i que menjava d’amagat, malgrat les normes i les prohibicions.

Mai no vaig perdre l’esperança, és per això que finalment va aparèixer la meva fada padrina. Es deia Carme, era del meu poble, néta de la Carmeta, la meva mestra. Acompanyada d’un exèrcit d’éssers fantàstics i extraordinaris com les bruixes i els bruixots, els gnoms, els follets, els elfs i els mags, em va alliberar dels meus raptors i amb una carrossa em van dur fins al camí dels Plataners. Entre tots van moure la terra que un dia es va engolir les persones que tant estimava. I el desig que fa molts i molts anys li vaig demanar en aquell mateix lloc, asseguda a la pedra blanca, em va ser concedit. Finalment em va tornar el meu pare.

ESCRIURE EL PAÍS,  QUADERN EL PAÍS, dijous 30 d’octubre de 2008