Gemma Pasqual i Escrivà

Va ser un camí fàcil el que va dur els
nord-americans fins al paradís. Les trinxeres de sacs de terra portaven tot el
dia abandonades. Van arribar a la ciutat travessant un carrer recte d’uns cinc
quilòmetres de llarg. Pel camí, els marines donaven i rebien flors arrencades
dels jardins. Alguns, més agosarats, estripaven públicament un retrat de
Saddam. Potser eren el mateixos que dies enrere entonaven càntics de suport al
president, els que se sentien pertot arreu. Però ara Bush era enaltit i Saddam
destronat: el rei és mort, visca el rei.

més…

Una altra escena típica en tots els
alliberaments no va a trigar a produir-se. Nayira, una nena de quatre anys, va
ser hissada pel seu pare a un tanc perquè fes un bes a l’oficial en cap. Ho va
fer a contracor sense amollar una gerbera de color fúcsia que havia
d’oferir-li. No era una gran multitud els que van sortir a rebre les tropes,
només grups de vint o trenta persones. Uns altres curiosos s’ho miraven de casa
estant i saludaven. Els iraquians no ens sentíem alliberats. I el meu pare no
apareixia.

            Al
voltant de les tres de la tarda del 9 d’abril va entrar la primera filera de
tancs nord-americans a la plaça d’Al-Fardus, enfront del nostre hotel i centre
vital de Bagdad. No va haver-hi un sol tir. En uns quants minuts el lloc va
començar a omplir-se de gent, es treien les samarretes i les onejaven en senyal
d’alegria. Van enganxar una corda a un tanc i la van passar pel coll de
l’estàtua de Saddam, li van col·locar una bandera dels Estats Units, barres i
estrelles envoltaven l’efígie del president com a símbol d’ocupació. A algú se
li havia oblidat que havia entrat a un estat sobirà i que la idea era
alliberar-lo del tirà, no ocupar-lo. Però hi havia moltes càmeres gravant la
imatge i l’error va ser ràpidament reparat, de seguida li van treure la
bandera. Va ser el moment de la imatge històrica de la caiguda de Saddam.

Els va costar enderrocar l’estàtua, potser era
el presagi del que anava a passar. Unes desenes de persones, entre les quals
abundaven nens i adolescents, van començar a saltar sobre ella. No hi havia
molta gent, només alguns milers. Tampoc hi va haver eufòria, a penes alegria. A
poc a poc van anar animant-se. Copejaven la imatge amb maces, amb espardenyes,
algun dels pocs ancians que rondaven per allí la va escopir. La mà dreta de
Saddam, la famosa mà que alçava en les fotos, la que empunyava fusells apuntant
cap al cel, la que signava penes de mort, la mà amb la qual saludava les grans
multituds des dels balcons dels seus palaus, la mà de ferro amb la qual
governava, jeia al terra, vexada per un nen que vestia una samarreta vermella
del Liverpool. De cop i volta, algú va llençar uns quants dinars pels aires, un
grapat que tot plegat no valdria més de tres dòlars; aleshores, una bona part
de la concurrència es van oblidar de l’estàtua de bronze per uns moments i es
van abalançar embogits a agafar els diners.

            Havien
passat vint-i-un dies des del començament de la guerra. On era el pare? No es
podia perdre aquest moment històric. El final de la guerra. Un final que
observàvem des de la porta de l’hotel.

            –Estàs
contenta, Zouad? La guerra s’ha acabat! –li va dir un periodista mentre no
parava de fer-nos fotos.

            –Com
vols que estigui contenta si aquests han destrossat el meu país? Aquesta és la
llibertat que ens porten? –va dir la mare assenyalant l’acer que amollaven els
tancs sobre l’asfalt.

            –Almenys
ja no teniu el Saddam.

            –De
veritat? I on és?

–No ho sé. Potser és mort.

-Mort? Tu creus? D’una banda, em sento bé
perquè ja s’ha acabat el règim de Saddam; i de l’altra, em sento malament
perquè aquesta gent ha entrat aquí per la força i van a finançar ara les
depeses de la guerra amb el nostre petroli. És clar que ens agrada la
llibertat, però la que nosaltres ens guanyem, no la que ens imposen per la
força. El futur no és clar, el començament no ha sigut bo, així que resulta
impossible saber el que passarà. Si vols que et digui la veritat, jo no li veig
el final, els iraquians i les iraquianes no volem començar de zero, ja teníem
un país i volem conservar-lo –li va confessar la mare, apesarada–. Que en sabeu
res, de l’Issam?

            –No
tenim cap notícia d’ell ni dels dos periodistes que l’acompanyaven.

            –No
et preocupis. Deuen haver posat seny i decidit esperar-se una mica abans de
tornar. Aquí, ara mateix hi ha molt de tancs i soldats.

            –Això
deu ser…

             A l’entrada de l’Hotel Palestine hi havia una
pancarta amb escuts humans que insultava les tropes i les comminava a marxar
als Estats Units. Els soldats van entrar fins a la recepció. Els marines van
rastrejar l’hotel pam a pam a la recerca d’armes, milicians i efectius dels
fedaïns de Saddam, un grup d’elit. Buscaven un lloc per a dormir. Havien
acomplert la seva missió, finalment havia caigut Bagdad, la capital.

            La
incertesa s’havia apoderat dels iraquians i de les iraquianes. Els discursos
grandiloqüents no desvelaven la gran incògnita d’un futur incert. Tancats a
casa, els pares es preocupaven per refer aquella història que havien explicat
als seus fills petits uns quants mesos abans, per intentar fer comprendre a un
nen per què hi havia guerra, ens havien explicat que nosaltres els iraquians
érem més forts i guanyaríem l’invasor. Ara, amb els ulls tristos, aquests nens
i nenes observaven els soldats nord-americans. I els pares els havien d’explicar
la història de nou. Entre la població hi havia sentiments oposats. D’una banda,
alegria pel final de la tirania, la desaparició del dictador que, en aquest
moment, molts encara no s’acabaven de creure. Celebraven una recent estrenada
llibertat que els permetia expressar obertament sentiments i opinions per
primera vegada després de tres dècades, felicitat perquè Saddam ja no hi era. I
de l’altra, preocupació pel futur i tristesa pel país ocupat, humiliació de
veure un exèrcit estranger avançant pels carrers de la seva capital. Els
iraquians i les iraquianes som un poble digne.

            Nosaltres,
alienes als uniformes i a les celebracions, assegudes en el hall, esperàvem el
pare. Havia arribat l’hora de marxar a casa, la guerra s’havia acabat. Per
enèsima vegada, Bagdad havia estat proclamada una ciutat lliure.

Llàgrimes sobre Bagdad (continuarà)