Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Publicat el 9 de març de 2012

A propòsit de l?Assemblea Nacional Catalana: Sense València no hi ha independència!

Per la dignitat del País Valencià, per la dignitat dels Països Catalans. No oblidem que, sense el País Valencià, Catalunya mai no serà lliure i completa.

Deveu recordar aquell famós discurs de Martin Luther King pronunciat a les escales del Memorial a Lincoln, on explicava davant una multitud que els afroamericans s’havien aplegat a Washington per cobrar un pagaré; aquest pagaré era la promesa que es garantirien a tothom els drets inalienables a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat.

A nosaltres, catalans i catalanes, també ens deuen un xec. Fa vora 300 anys que ens el deuen, i aquesta vegada no volem que ens el retornen com ho van fer a Macià amb la inscripció “sense fons”. Ben igual que Martin Luther King, ens neguem a creure que el banc de la justícia haja fet fallida.

més…


A propòsit de l’Assemblea Nacional Catalana: Sense València no hi ha independència!         

 

La història ja és passada, pols i terra la taparen, però el mal que vingué d’ella, rossega encara i alcança tot el poble. Així és com Al Tall canta «Quan el mal ve d’Almansa…». Encara avui són coneguts popularment amb el nom de socarrats els veïns i naturals de Xàtiva. Aquesta ciutat va patir el setge de les tropes felipistes; després va ser incendiada, i les dones i el xiquets que es trobaven a l’església de Sant Francesc van ser massacrats. El nom de la ciutat el van canviar pel de San Felipe o Colonia Nueva de San Felipe. Malauradament, aquest no és l’únic exemple de la neteja ètnica que van dur a terme els castellans en la guerra de secessió.

 

Amb el Decret de Nova Planta van socarrar la nostra dignitat. A hores d’ara no hem rebut ni una nota de disculpa. Ben al contrari, estan molt ofesos amb nosaltres per haver estat tan agosarats i irrespectuosos d’haver penjat el retrat de Felip V al Museu de l’Almodí, de Xàtiva, de cap per avall.

 

Deveu recordar aquell famós discurs de Martin Luther King pronunciat a les escales del Memorial a Lincoln, on explicava davant una multitud que els afroamericans s’havien aplegat a Washington per cobrar un pagaré; aquest pagaré era la promesa que es garantirien a tothom els drets inalienables a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat.

 

A nosaltres, catalans i catalanes, també ens deuen un xec. Fa vora 300 anys que ens el deuen, i aquesta vegada no volem que ens el retornen com ho van fer a Macià amb la inscripció “sense fons”. Ben igual que Martin Luther King, ens neguem a creure que el banc de la justícia haja fet fallida.

 

Aquesta vegada no ens passaran amb raons, ni ens explicaran les seues pròpies mentides; recordeu allò que «el castellano nunca fue una lengua de imposición».

 

L’intent de genocidi cultural dels Països Catalans ha estat i encara és escandalós. Tenim un país llarg i estret. Esquarterat administrativament. Però amb un senyal d’identitat clar: la nostra llengua, el català. Aquest senyal d’identitat és important que el defensem, que el preservem de totes les agressions, tant les que ens vénen de fora com també de dins.

 

És per això que es fa necessari l’autocentrament de la política lingüística catalana a tot el territori. No podem abaixar la guàrdia, no podem relaxar-nos i consentir que es parle o que s’escriga de qualsevol manera. El català té una normativa, la mateixa per a tot el territori. I aquesta normativa s’ha de complir, i els mitjans de comunicació l’han de difondre.

 

Hem d’exigir respecte. El català no és cap moneda de canvi per als polítics. Diu que el vol d’una papallona al Japó pot provocar un huracà al Carib. És l’anomenat “efecte papallona”. Doncs, quan un polític del Principat esternuda, Madrid es constipa i som nosaltres, els catalans del País Valencià, els qui hem de pagar les medecines. Així que, si us plau, no us refredeu. La recepta és fàcil: el català, única llengua oficial. «La solució –tal com deia Joan Fuster–, si n’hi ha cap, és el retorn al monolingüisme. Les propostes oficials de “bilingüisme” són, i sempre seran, una trampa parada contra el català. Un idioma no pot subsistir viu dins la societat que li és pròpia si no és l’idioma de tothom i practicat per tohom tothora.».

 

Parlem la llengua d’Ausiàs Marc, Joan Martorell, Ramon Llull, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Pere Quart, Vicent Andrés Estelles, Maria Mercè Marçal, i tants altres autors i autores, reconeguts arreu del món. Tenim prou bagatge perquè la nostra llengua, la nostra cultura i sobretot la nostra nació siguen reconegudes internacionalment. Continuant amb Fuster: «Tenim dret a esperar –per molt llunyana que se’ns presenti aquesta esperança– que un dia serà suficient dir “català” per al·ludir a la nostra condició de poble única.»

 

Esperem, però no de braços plegats. No podem permetre els atacs constants a la nostra nació i a la nostra cultura. No podem permetre aquesta ofensiva espanyolista, que fa lleis a la seua mida, que ens nega la memòria històrica. Ja ho va dir Mahatma Gandhi: «Així que algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seua dignitat de persona, cap tirania no el podrà dominar.»

 

No han demanat mai perdó. Alemanya ho ha fet pels crims de Hitler; Itàlia ho ha fet pels de Mussolini; el Vaticà pels comesos en nom de Déu.

 

De tota manera, que no esperen que els perdonem el deute, reclamem justícia, volem cobrar el nostre pagaré. Per la dignitat de tot un poble, per la dignitat de tants catalans i catalanes il·lustres però també anònims que han resistit i combatut estoicament el menyspreu i l’opressió espanyola. Per la dignitat dels xiquets i de les xiquetes socarrats a Xàtiva.

 

Per la dignitat del president Companys, que descalç, amb el front alt i mirant fit a fit l’escamot d’afusellament, abans de caure sota les bales cridà amb força i fermesa: Per Catalunya!

 

«La meua petitesa no podia esperar un fi més digne. Per Catalunya i el que representa de Pau, justícia i amor.» Ens va deixar escrit al seu testament.

 

Per la dignitat d’un home de noranta-cinc anys, Pau Casals, davant la seu de les Nacions Unides, quan va demanar el violoncel i es va dirigir als assistents per explicar-los que feia més de quaranta anys que no havia tocat en públic, però que en aquella ocasió ho havia de fer. Quan estava a punt de començar, va alçar el braç dret i va presentar «El cant dels ocells» i amb la veu tremolosa de l’emoció, però ferm i contundent, aquell cos petit i fràgil és va engrandir més que mai per fer una declaració clara i rotunda de la seua catalanitat.

 

«Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d’Espanya. Però, què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Els dic, us diré per què: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de “Nacions Unides”. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir el segle XI a Toluges –una ciutat que avui pertany a França però que abans era de Catalunya– per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya ja estava contra la guerra, contra allò que les guerres tenen d’inhumà. Sí, al segle XI. Això era Catalunya! I jo estic tant content d’ésser aquí, amb vosaltres, content i commogut…». Dos anys més tard va morir, lluny de la seua estimada terra.

 

A vosaltres, avui us dic, amics meus, que malgrat les dificultats i les frustracions d’aquest moment, jo encara tinc un somni. Tinc el somni que un dia el meu poble serà lliure. I si Catalunya ha de ser una gran nació, això ha d’arribar a ser veritat.

 

Que repique, doncs, la llibertat des del cim del Canigó. Que repique la llibertat des de la muntanya de Montserrat. Que repique la llibertat des del Puig Major. Que repique la llibertat des del cim del Montcabrer. Que repique la llibertat a l’Alguer.

 

Ben igual que Martin Luther King, molts catalans i catalanes també han tingut els seus somnis de llibertat. Somnis de llibertat que com deia Salvador Espriu van esdevenir la cadena que els va lligar ja per sempre al seu cant dolorós. Catalans i catalanes que han estat un exemple de dignitat per a tots nosaltres.

 

Tenim molta feina, no us quedeu a casa, perquè en paraules de Bertholt Brecht: «Qui es quede a casa quan comence la batalla, i deixe la seua lluita als altres, aquest haurà de ser previsor, perquè qui no comparteix la batalla, compartirà la derrota.

 

Ni tan sols la batalla evita qui vol evitar-la. Lluita, doncs, per la causa enemiga aquell qui no lluita per la pròpia.»

 

Per la dignitat del País Valencià, per la dignitat dels Països Catalans. No oblidem que, sense el País Valencià, Catalunya mai no serà lliure i completa.

 

Gemma Pasqual i Escrivà



  1. Benvolguda Gemma: d’acord amb allò que planteges sobre la unitat del territori, pas necessari, cap a la independència.
    Però per tal d’avançar cap a la independència dels Països Catalans, primer cal tenir una organització representativa de tot el país, cosa que no existeix, i que certs grupuscles independentistes, així com entitats supremes de la terra, s’encarreguen de posar entrebancs a la formalització d’aquesta formació.
    Per tant, i per tal de poder exigir la independència, el primer pas és posar al servei del poble l’instrument necessari i per tal de poder posar-lo, és necessari que els “iluminatti” callen, definitivament, accepten la realitat del país i deixen fer, amb això haurem guanyat un petit pas cap a la independència, gràcies.
  2. D’acord i m’adhereixo al teu plantejament. No podem acceptar mitges sentències i el mercadeig que existeix en l’actualitat i des del primer dia de la malaïda transició. Però, primer al Principat ens hem d’unir per la independència, i l’Assemblea de demà és el primer pas i molt important. És evident que sense el País Valencià i les Illes el somni no serà mai una realitat. Però hem de veure com s’uneixen els desitjos de milers de persones per arribar a un sol crit i a una sola lluita que és proclamar la independència. Tot anirà arribant, plegats, i els que no vulguin o només fan ús del mercadeig, també ells i elles es poden unir i fer un grup anti-independendència. Seria preferible conèixer qui són, on són i a qui volen seguir. Les coses clares.
    Sí, ens cal l’Assemblea de demà. 
  3. Pel que jo sé, en la constitució a Celrà i en la presentació a Girona, l’ANC té molt clara la unitat de la nació catalana completa.
    Però també es té clar que la força ve de les assemblees locals de cada municipi on gent de tota ideologia, orígens, edat etc. ens hem anat trobant i impulsant el projecte a nivell del Principat. 
    La iniciativa, doncs, ha de sortir de cada lloc, des de baix. Evidentment, si tot això s’activa a les Balears i al País Valencià, s’hi col·laborà amb moltíssim interès i amb moltíssima il·lusió. Què més voldríem … 
  4. Espanya mai demanarà perdó de res, ni tan sols ho ha fet amb els seus propis ciutadans que ha massacrat a bastament durant la història d’aquest país, per tant, tampoc ho farà amb les nacions conquerides. Ja sabem que el concepte Espanya, entés com a estat, és relativament modern i no ve del segle XV, amb els Reis Catòlics, o, com pensen alguns illetrats ferèstecs, ja prové des de l’inici de la humanitat. Al segle XIX van tenir qautre guerres civils a la península, les tres carlines i la dels malcontents; la mateixa guerra del francès va ser una larvada guerra civil contra els il·lustrats, que van haver de fugir cames ajudeu-me amb il·lustres pensadors que van deixar una Espanya erma de pensament en el moment més brillant per la ciència i l’humanisme des del Renaixement. I això si no comptem amb totes les guerres civils “d’ultramar” que van dur a la independència les colònies americanes i asiàtiques. La guerra del ’36 va ser l’enèsima guerra civil d’espanyols que encara cridàven “vivan las caenas” (com quan l’entrada de Fernando VII a Madrid) contra aquells que no pensaven com ells. No, no pensem en la petició de perdó, no està codificat en el seu gen destructiu que desrecia tot el que ignora i que es basa en aquells crits primigenis del “Que inventen ellos” o el no menys estripat “Que mueran los intelectuales”.

    Així doncs, ni esperem el seu xec i, m’atreviria a dir, ni el volem. Ara ja no. Durant anys, la gent de bona fe ha volgut fer pedagogia de l’encaix d’una Catalunya industriosa i culta en una Espanya encorada en les rendes i l’esclavatge dels seus súbdits. No és possible, no és necesari encaixar, és molt millor adonar-se’n que som realitats diferents i que, n’estic segur, ja podrem reprendre ponts de diàleg des de la nostra independència. La nostra causa no és contra els espanyols, és contra un pensament d’Estat, contra una organització del poder que és negligent en la seva responsabilitat i malbaratadora en els recursos; no ens rebelem contra els ciutadans del estat espanyol ni contra el que lliurement volen ser i pensar, tenen tot el dret de ser com vulguin, però no en tenen cap, de dret, de fer-nos pensar com ells, de fer-nos ser com ells, de fer-nos estimar el que ells estimen i, encara més, de fer-nos parlar amb una llengua que no és la nostra.

    I si no esperem res d’aquesta forma d’entendre el poder hem de reaccionar, hem de començar a asumir que ningú més que nosaltres podrà defensar el nostre desig, ens hem de proposar el repte d’assolir la independència, sense acrituds ni mirades al passat, amb objectiu de futur i en clau de construir un estat propi més just, més democràtic, més social. Sobre la rancúnia no podem construir res, sobre els deures històrics s’aixequen castells de sorra així que enfilem un futur comú amb la il·lusió d’un poble que vol esdevenir lliure per continuar sent com és.

    Estaria molt bé poder comptar amb tots i tothom, però hi ha una realitat social que s’imposa i que no podem obviar. Al Principat els motors ja són engegats, el camí ja s’ha iniciat de la mà d’una majoria social que serà hegemònica en breu, no té aturador i Espanya ho sap. Al País Valencià, a les Illes, malauradament, estem en una situació social minoritzada per la pressió política, social, económica i demogràfica. Seria fantàstic caminar junts, però ni és possible fer-ho ni és possible esperar des del Principat. Això, però, no vol dir que ens oblidem de qui som, de què som. Catalans ho som tots i un Principat lliure i independent no és Estat Català, és només un tros d’ell. Cal treballar amb una mirada ampla que prepari una constitució federalista on encaixin tothom, cal treballar per donar suport a la secessió dels altres territoris catalans que, amb la seva pròpia identitat, vulguin sumar-se a aquest Estat Català ple, cal no oblidar que quan el Principat sigui lliure, només haurem fet que començar la construcció d’un demà conjunt i aquest sí és el xec que volem cobrar, el d’un Principat que no s’oblidi dels seus ciutadans que, disortadament, no podran ser lliures i independents en el mateix moment que nosaltres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per gemmapasqual | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent