25 d’abril, ens deuen un xec, fa 300 anys que ens el deuen
La història ja és passada, pols i terra la
taparen, però el mal que vingué d’ella, rossega encara i alcança tot el poble.
Així és com Al Tall canta «Quan el mal ve d’Almansa…». Encara avui són
coneguts popularment amb el nom de socarrats
els veïns i naturals de Xàtiva. Aquesta ciutat va patir el setge de les tropes
felipistes; després va ser incendiada, i les dones i el xiquets que es trobaven
a l’església de Sant Francesc van ser massacrats. El nom de la ciutat el van
canviar pel de San Felipe o Colonia Nueva de San Felipe. Malauradament, aquest
no és l’únic exemple de la neteja ètnica que van dur a terme els castellans en
la guerra de secessió.
més…
Amb el Decret de Nova Planta van
socarrar la nostra dignitat. A hores d’ara no hem rebut ni una nota de disculpa.
Ben al contrari, estan molt ofesos amb nosaltres per haver estat tan agosarats
i irrespectuosos d’haver penjat el retrat de Felip V al Museu de l’Almodí, de
Xàtiva, de cap per avall.
Deveu recordar aquell
famós discurs de Martin Luther King pronunciat a les escales del Memorial a
Lincoln, on explicava davant una multitud que els afroamericans s’havien
aplegat a Washington per cobrar un pagaré; aquest pagaré era la promesa que es
garantirien a tothom els drets inalienables a la vida, a la llibertat i a la
recerca de la felicitat.
A nosaltres, catalans i
catalanes, també ens deuen un xec. Fa 300 anys que ens el deuen, i aquesta
vegada no volem que ens el retornen com ho van fer a Macià amb la inscripció
“sense fons”. Ben igual que Martin Luther King, ens neguem a creure que el banc
de la justícia haja fet fallida.
Aquesta vegada no ens passaran amb raons, ni ens explicaran
les seues pròpies mentides; recordeu allò que «el castellano nunca fue una lengua de imposición». L’intent de
genocidi cultural dels Països Catalans ha estat i encara és escandalós. Tenim
un país llarg i estret. Esquarterat administrativament. Però amb un senyal
d’identitat clar: la nostra llengua, el català. Aquest senyal d’identitat és
important que el defensem, que el preservem de totes les agressions, tant les
que ens vénen de fora com també de dins.
És per això que es fa necessari l’autocentrament de la
política lingüística catalana a tot el territori. No podem abaixar la guàrdia,
no podem relaxar-nos i consentir que es parle o que s’escriga de qualsevol
manera. El català té una normativa, la mateixa per a tot el territori. I
aquesta normativa s’ha de complir, i els mitjans de comunicació l’han de
difondre.
Hem d’exigir respecte. El català no és cap moneda de canvi
per als polítics. Diu que el vol d’una papallona al Japó pot provocar un huracà
al Carib. És l’anomenat “efecte papallona”. Doncs, quan un polític del
Principat esternuda, Madrid es constipa i som nosaltres, els catalans del País
Valencià, els qui hem de pagar les medecines. Així que, si us plau, no us
refredeu. La recepta és fàcil: el català, única llengua oficial. «La solució –tal com deia Joan Fuster–, si n’hi ha cap, és el retorn al
monolingüisme. Les propostes oficials de “bilingüisme” són, i sempre seran, una
trampa parada contra el català. Un idioma no pot subsistir viu dins la societat
que li és pròpia si no és l’idioma de tothom i practicat per tohom tothora.».
Parlem la llengua d’Ausiàs Marc, Joan Martorell, Ramon Llull,
Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Pere Quart, Vicent Andrés Estelles, Maria Mercè
Marçal, i tants altres autors i autores, reconeguts arreu del món. Tenim prou
bagatge perquè la nostra llengua, la nostra cultura i sobretot la nostra nació
siguen reconegudes internacionalment. Continuant amb Fuster: «Tenim dret a esperar –per molt llunyana que
se’ns presenti aquesta esperança– que un dia serà suficient dir “català” per
al·ludir a la nostra condició de poble única.»
Esperem, però no de braços plegats. No podem permetre els
atacs constants a la nostra nació i a la nostra cultura. No podem permetre
aquesta ofensiva espanyolista, que fa lleis a la seua mida, que ens nega la
memòria històrica. Ja ho va dir Mahatma Gandhi: «Així que algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seua
dignitat de persona, cap tirania no el podrà dominar.»
No han demanat mai perdó. Alemanya ho ha fet pels crims de
Hitler; Itàlia ho ha fet pels de Mussolini; el Vaticà pels comesos en nom de
Déu.
De tota manera, que no esperen que els
perdonem el deute, reclamem justícia, volem cobrar el nostre pagaré. Per la
dignitat de tot un poble, per la dignitat de tants catalans i catalanes
il·lustres però també anònims que han resistit i combatut estoicament el
menyspreu i l’opressió espanyola. Per la dignitat dels xiquets i de les
xiquetes socarrats a Xàtiva.
Per la dignitat del president Companys,
que descalç, amb el front alt i mirant fit a fit l’escamot d’afusellament,
abans de caure sota les bales cridà amb força i fermesa: Per Catalunya!
«La
meua petitesa no podia esperar un fi més digne. Per Catalunya i el que
representa de Pau, justícia i amor.» Ens va deixar escrit al seu testament.
Per la dignitat d’un home de
noranta-cinc anys, Pau Casals, davant la seu de les Nacions Unides, quan va
demanar el violoncel i es va dirigir als assistents per explicar-los que feia
més de quaranta anys que no havia tocat en públic, però que en aquella ocasió
ho havia de fer. Quan estava a punt de començar, va alçar el braç dret i va
presentar «El cant dels ocells» i amb la veu tremolosa de l’emoció, però ferm i
contundent, aquell cos petit i fràgil és va engrandir més que mai per fer una
declaració clara i rotunda de la seua catalanitat.
«Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes
províncies d’Espanya. Però, què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació
més gran del món. Els dic, us diré per què: Catalunya va tenir el primer
Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un
principi de “Nacions Unides”. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir
el segle XI a Toluges –una ciutat que avui pertany a França però que abans era
de Catalunya– per parlar de pau. Sí, al segle XI! Pau al món, perquè Catalunya
ja estava contra la guerra, contra allò que les guerres tenen d’inhumà. Sí, al
segle XI. Això era Catalunya! I jo estic tant content d’ésser aquí, amb
vosaltres, content i commogut…». Dos anys més tard va morir, lluny de la seua estimada
terra.
A vosaltres, avui us dic, amics meus,
que malgrat les dificultats i les frustracions d’aquest moment, jo encara tinc
un somni. Tinc el somni que un dia
el meu poble serà lliure. I si Catalunya ha de ser una gran nació, això ha
d’arribar a ser veritat.
Que
repique, doncs, la llibertat des del cim del Canigó. Que repique la llibertat
des de la muntanya de Montserrat. Que repique la llibertat des del Puig Major.
Que repique la llibertat des del cim del Montcabrer. Que repique la llibertat a
l’Alguer.
Ben igual que Martin Luther
King, molts catalans i catalanes també han tingut els seus somnis de llibertat.
Somnis de llibertat que com deia Salvador Espriu van esdevenir la cadena que
els va lligar ja per sempre al seu cant dolorós. Catalans i catalanes que han
estat un exemple de dignitat per a tots nosaltres.
Per a ells, les nostres ofrenes per
Sant Jordi: un llibre, una rosa i el nostre compromís en la lluita.
Tenim molta feina, no us quedeu a casa,
perquè en paraules de Bertholt Brecht: «Qui
es quede a casa quan comence la batalla, i deixe la seua lluita als altres,
aquest haurà de ser previsor, perquè qui no comparteix la batalla, compartirà
la derrota.
Ni tan sols la batalla evita qui vol evitar-la. Lluita,
doncs, per la causa enemiga aquell qui no lluita per la pròpia.»
Avui 25 d’abril us espere a la ciutat
de València. La manifestació del 25 d’abril és un referent per a molts catalans
i catalanes d’arreu del país, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Tot i que
el govern del PP ens ha negat el pa i la sal, que tot han estat bastons a les
rodes, que continuem amenaçats pels feixistes, per la policia, pels polítics,
que ens neguen la plaça de bous i que intenten cada any canviar-nos el
recorregut. Malgrat tot, continuem resistint, i cada vegada en som més. Sé que
us estimeu el País Valencià, la vostra lluita ho confirma, us necessitem per
recórrer plegats els carrers del Cap i Casal proclamant la unitat del català,
per recordar a ocupants i botiflers que encara tenim memòria, per exigir-los
que paguen el seu deute. I per retre homenatge a tots els socarrats i
socarrades. Per la dignitat del País Valencià, per la dignitat dels Països
Catalans. No oblidem que, sense el País Valencià, Catalunya mai no serà lliure
i completa.