Castell de somnis de Francesc Aguilar

No en sé molt d’història però tinc memòria i si Franco va morir el 1975 i jo recorde que anava a la platja de Marbella als cinc anys i allò era ple de turistes vol dir que pels anys seixanta Espanya ja era un destí turístic europeu, en plena dictadura franquista. Al davant la meva casa vivia un danès jubilat que se’n deia George, no sé exactament la grafia, i la seva dona. Recorde que van dinar a casa per nadal i vam mejar gall d’indi farcit. Com que la meva mare mai havia fet una au al forn tant gran, va eixir un poc crua. Van ser-hi un parell d’anys, després van tornar al seu país.

El territori s’anava poblant d’apartaments, hotels, de pubs i sales de festa, les platges de xiringuitos. Els anuncis a les parets eren el culet de la noia rossa de Copertone, el nitrato de chile i la Coca-Cola a la carretera. Els guiris compraven souvenirs i barrets mexicans com encara fan a les Rambles de Barcelona, en aquella època era comú el burro-taxi, fileres de burros que recorrien el poble amb els turistes al damunt, com ara fan els trens o autobusos turístics. El burro taxi encara es veu per Mijas. Com que vivíem prop de la platja, anavem i tornavem descalços.

La resta de la Mediterrània hispana: Catalunya, València i sobre tot Mallorca! eren més del mateix, plenes de guiris. També Alemanya plena d’espanyols. Fraga Iribarne era el ministre de informació i turisme de la època, inventor de banys radioactius i el menú turístic. La convivència de l’Espanya de la dictadura franquista, Europa i Estats Units era feliç, les inversions estrangeres importants, les bases militars foranes també.

Es a dir, crec que sempre he estat a Europa, abans a l’Europa de Franco i ara a l’Europa del rei, del PSOE i PP. Això de “ja som europeus” va ser un invent de la anomenada transició per donar-se “pisto”.

M’agradaria el més aviat possible formar part de l’Europa de Catalunya Independent, ajudar a democratitzar un poc Europa. Tots surtiriem guanyant.