Cartes per a qui les vulgui llegir

Amics i amigues:
    arribem al final d’aquesta sèrie sobre la Barcelona emmurallada i sotmesa a control militar durant gairebé cent cinquanta anys.
    I aquí cal dir una cosa que potser que dolgui a algú. Caiguda Barcelona, excepte alguna rebel·lió aïllada, i durament castigada, com la del general Moragues i els seus companys, la Catalunya austriacista —no tot el país va ser antiborbònic, que ningú és faci il·lusions—, va assumir la nova dinastia i ja està. També els barcelonins, malgrat el perenne caràcter d’ocupació que van patir durant quasi segle i mig.
    Fins i tot, quan el 1808 els aliats francesos es van instal·lar a ella —atenció, no van envair Espanya com diu el patrioterisme espanyol. Les seves tropes van entrar com aliades a fi d’envair Portugal—, un cop va haver l’alçament de Móstoles ran la despossessió del borbó Carles IV , arreu de Catalunya es van alçar guerrilles per defensar el rei que per ells era legítim.
    Doncs bé, passada la Guerra del Francès, malgrat les indiscutibles demostracions de fidelitat, amb màrtirs i tot, la ciutat va tornar a ser ocupada —amb total consens dels barcelonins, pel que sembla— per l’exèrcit espanyol. I sotmesa altra vegada al poder dels capitans generals. En algun cas d’una brutalitat remarcable.
    I aquí comença el període més dur, i angoixós de la història de la ciutat emmurallada. Un període que va ser oportunament edulcorat en l’exposició Abaix les muralles! perpetrada per l’Ajuntament Clos fa uns anys.

La ciutat esdevé petita
    Al segle anterior, s’havia produït la incipient industrialització ja descrita a la carta anterior, amb la instal·lació de fàbriques d’indianes als terrenys del Teulat. Paral·lelament, dins de Barcelona s’havien anat creant petits tallers tèxtils, encara amb telers manuals, i començat a desenvolupar un petit sector metal·lúrgic. Tot el qual va crear una modesta, però efectiva, burgesia industrial i uns modes de fer diners ben diferents als de les oligarquies agràries castellano-andaluses, que encara vivien als temps de la mesta. I no és una imatge literària. La qual cosa crearia unes contradiccions que avui encara persisteixen. Però és aquesta una qüestió que no entra en el tema que estic abordant.
    Com és lògic, a banda de la població obrera ja existent a la ciutat, el nou desenvolupament va atraure mà d’obra immigrada —absolutament indígena, de Mataró o Manresa els de més lluny, no ens inventem històries— que era desallotjada per la introducció al camp de modes d’explotació capitalista propiciats per les desamortitzacions de Mendizabal. Tot plegat va crear una incipient classe obrera, que incloïa un bon gruix de mà d’obra femenina en el tèxtil, alhora que lògicament va incrementar la manca d’espai.
    Va ser una evolució lenta, fins que el 1832 la instal·lació del primer vapor de la península —la primera fàbrica moguda per la força del vapor—, a la fàbrica Bonaplata, assenyala el veritable principi de la nostra Revolució Industrial. Immediatament van aparèixer altres fàbriques amb instal·lació de la nova força motriu… i es va fer ben palès que la manca d’espais aptes per instal·lar-les i la impossibilitat de construir fora muralles, però a tocar de la ciutat, era un fre als plans de desenvolupament de la burgesia industrial que s’anava creant. I d’aquí la crema de convents, impulsada per aquesta burgesia, del 1835 —vegeu la 35a Carta. Quan la burgesia cremava convents.
    Alguna empresa es va instal·lar als pobles del Pla de Barcelona: Gràcia, Sants, Sant Martí… Malgrat tot, el 1848 hi havia a Barcelona 69 vapors, amb el soroll, fum i males olors que tant els telers del tèxtil com la maquinaria pesada de la metal·lúrgia comportaven. La majoria de les fàbriques, a més, estaven instal·lades més que precàriament. En vells edificis aprofitats, en els quals es treballava en unes condicions inhumanes per causa de la mala ventilació i la manca d’espai. La qual cosa causava constants accidents. Junt amb aquestes fàbriques, hi havia un munt, centenars, de petits tallers, on es treballava als baixos de cases en no millors condicions.
    Com a tot això, se sumava l’escassetat de fonts públiques, l’absolut deteriorament de les clavegueres, la manca de circulació d’aire i el brutal amuntegament de gent als barris obrers, cal dir que la situació dins la ciutat era veritablement angoixosa. Vet aquí el que l’any 1852 escrivia Joaquim Font i Mosellas sobre la situació sanitària de la ciutat.
    Descrivia l’estat d’una ciutat mancada de l’oxigen que temps enrere “exhalaven els vegetals”, als horts ara desapareguts. Amb cases superpoblades, amb pisos i locals on ara hi viu un munt de gent al mateix lloc on abans sols hi vivia que una família, perquè la manca d’espai ha encarit de manera brutal el cost del terreny de manera que per poder pagar el lloguer d’un pis petit: “els dissortats jornalers es veuen obligats a amuntegar-se en cambres petites i poc ventilades, patint els perjudicis consegüents a la renovació incomplerta i a la impuresa de l’aire”.
    Exposa que al Raval, prop de la Porta de Sant Antoni hi ha una casa: “de cinc pisos que estan dividits en cent quinze habitacions”, i que al carrer d’Ostalers (?) i que a la Plaça del Padró hi ha sengles tavernes amb lloguer de llits per dormir, on els allotjats, majoritàriament jornalers de fa poc arribats o que no han pogut fer-se una situació estable, quasi no poden passar per entre els llits per l’atapeïdes que estan les sales on estan instal·lats. “En entrar en elles, se sent una calor sufocant, opressió al respirar i un cert tuf tan desagradable com perjudicial”. (Joaquin Font y Mosella, Consideraciones sobre los inconvenientes que irogan a la salud de los jornaleros y a la pública de Barcelona las fábricas, en especial las de vapor. Barcelona 1852).
    Diguem de pas, que els pisos pastera que ara tant escandalitzen alguns, no són pas un invent contemporani nostre. I també que aquests jornalers no eren ni magribins, ni subsaharians, ni… Sinó que absolutament indígenes: berguedans, penedesencs, empordanesos…  La gent que hi viu en aquestes condicions, treballa entre onze i tretze hores diàries, la qual cosa afegida a una alimentació molt deficient —això de la “dieta tradicional mediterrània“ és un invent contemporani—, fa que l’esperança de vida dels habitants dels barris obrers sigui exactament la meitat de la dels barris benestants. La qual, per altra banda, tampoc no és pas cap meravella: 19,68 anys els primers 38,38 els segons cap a meitat del segle. I l’epidèmia de còlera de 1854, accentuada per la manca de corrents d’aire i la brutícia i manca d’higiene pública, se’n va endur el 3 per cent de la població barcelonina. També amb una gran diferència entre els barris benestants i els barris pobres.
    Enderrocar les muralles era, per tant una necessitat quasi que de supervivència col·lectiva. El govern espanyol, però, no tenia cap intenció de fer-ho, doncs Barcelona era des dels anys 30 del segle XIX una continuada font de conflictes, revoltes i bullangues, per la qual cosa Espartero ja havia dit que enderrocar les muralles volia dir duplicar les tropes que controlaven la ciutat (reconeixement implícit del paper repressiu i no pas defensiu que exercien), per a la qual cosa el govern no disposava de prou diners. Valgui la dada de què en un primer moment, el govern va oferir enderrocar les muralles de la banda de muntanya i construir unes de noves més amunt. La ciutat s’eixamplaria, sí, però seguiria emmurallada. El projecte, però, va ser abandonat per massa costós.
    És així com s’entén que a diferència d’aquelles ciutats en les que la desaparició de les velles muralles va ser producte de la lògica de la nova societat que s’estava bastint. Una desaparició feta de forma progressiva i sense cap episodi històricament remarcable, a Barcelona es produïssin episodis tan espectaculars com el simbòlic inici d’enderrocament del 1841, amb els obrers oferint-se a treballar gratuïtament i Espartero, progressista, emprenyant-se com una mona i ordenant empresonaments i deportacions. O l’heroic, i suïcida, assaltament a la Ciutadella del 1843. Episodi que en altres latituds hauria estat objecte de llibres, novel·les, articles i pel·lícules. I fins i tot algun monument o placa commemorativa.
    Finalment, però, i després de sistemàtiques negatives, d’intervencions de l’exèrcit d’ocupació, —perdó, de garant de l’ordre públic—, d’un parell de bombardejos des de Montjuïc, etcètera, van caure les muralles entre 1857 i 1860. Amb la conya de què la ciutat va haver de comprar els terrenys militars que l’havien estat robats el 1714. O sigui els en què s’assentaven les muralles, les actuals rondes. Així com també els de la Ciutadella. Us sona aquesta cançó d’haver de comprar el que és nostre, i no sols a Barcelona?
    I és així, com cent quaranta-un anys després de les disposicions de Felip d’Anjou, ara Borbó, i del duc de Berwick contra Barcelona, i per tant gràcies a ells, Cerdà, i també Rovira i Tries, poden dissenyar els seus, tan diferents i contradictoris eixamples sobre un territori perfectament pla. Orogràficament, obra de la natura, i pla en quan qualsevol mena d’assentament urbà com obra tant dels ja citats conqueridors, com de tots els governs espanyols posteriors. Quines coses que té la història, oi?
    I és que si de primer hi ha el càstig a la ciutat rebel —que el 1702 havia jurat fidelitat al comte de Barcelona i rei d’Aragó Felip IV, V de Castella i rodals, i després s’havia alçat contra el—, la persistència d’aquesta actitud, especialment al segle XIX, permet fer una interessant lectura. Que deixaré per un altre dia.
    Així que, amigues i amics, fins la propera carta. Amicalment.
                                                                     Francesc Font

    PD Malgrat que en aquestes tres cartes sols he fet que unes poques referències genèriques sobre el món obrer, si que vull dir, vist que un dia i altre s’insisteix en aquesta cretinada de “ara que la dona s’ha incorporat al món del treball”, no està de més dir que el 1844, les obreres de la fàbrica Delprat van protagonitzar la que possiblement sigui la primera vaga exclusivament de dones de la història de les lluites obreres. Va ser en uns temps en els que a Barcelona les dones eren entre el 40 i 45 per cent de la mà d’obra, bàsicament en el sector del tèxtil, i els homes també entre el 40 i el 45 per cent, bàsicament en la metal·lúrgia, fusta, etcètera. La resta era mà d’obra infantil, les nenes al tèxtil, que era cosa de dones (coneixeu el quadre de Gabriel Planella, La teixidora? El trobareu a internet) i els nens als tallers i fàbriques de feina “d’homes”.
    I aquestes mateixes proporcions es mantenien a Berga, Manlleu, Manresa, etcètera.  Arreu de la Catalunya industrialitzada.