Nocorriguesmassa!

El 2021 va ser un any molt estrany. Van començar a fer-se les primeres competicions però eren sense públic i fins i tot t’havies de descarregar un certificat per poder desplaçar-t’hi. Però com a mínim podíem competir, que no era poc.

Personalment encara me’n vaig encarregar de fer-lo més diferent als anteriors. Vaig entrenar tot aquell any amb dos companys de club de 40 i 36 anys…pels meus 54, amb una fúria migfondista inèdita en el meu cas. El resultat van ser els millors entrenaments en anys i les pitjors competicions, també. I tot i tenir un discurs en relació a com s’ha d’afrontar l’atletisme màster, que bàsicament seria escoltar molt el teu cos (i cap), treballar la força i la mobilitat com si no hi hagués un demà i oblidar tot allò que sabies de l’entrenament atlètic de quan eres jove i tot era tan fàcil. Doncs vaig entrenar tot l’any contravenint els meus principis i a les competicions no hi anava ni cap enrere, no tenia ni gràcia ni la més mínima espurna, ho havia deixat tot a les pistes entrenant. Error.

Sols recordo una bona cursa, els 3000 de pista curta al campionat de Catalunya màster on vaig fer 3^r amb 9’34’’ en un Palau Sant Jordi buit (amb aquell soroll dels nostres impactes sobre la antiga pista de Vilafranca, reutilitzada). D’aquella nit, quan els restaurants encara estaven tancats però podien servir menjars, recordo gloriosament un sopar amb els companys de club i fatigues diverses a les furgonetes en un pàrquing d’un Viena. Aquell dia cap restaurant Michelin l’hagués pogut igualar.

Sense poder treballar la força doncs els gimnasos ara obrien, ara tancaven, vaig anar a Màlaga, al 5000 a l’aire lliure on vaig arribar totalment destorbat a nivell competitiu pels meus esforços adolescents i mig fondistes abans esmentats. Però un cap de setmana amb amics i poder córrer amb Fabian Roncero validà l’experiència, posant fi a la temporada que no als entrenaments.

Salutacions,