IMATGE BY GIORDANO CAVEDONI
M’he imaginat descobrint-me,
sent reclam de qui sóc,
del jo veritable
que no necessita mirall
on refugiar-se.
Per dins, era l’ànima
un mur d’aigua
que la llum abatia.
Per dins, res no era estèril.
El temps sentit com una veu,
la llengua en espiral
on tot és un no res
que tot ho configura.
M’he imaginat veient-me
la mirada en les meues pupil·les,
sense fugir de mi
per ser part del camí d’un altre
que es complau
d’aquest doble cristall
on la imatge que no som
creix i es duplica.
coneixes, qui ets i què sents i ho explresses en claredat dàfana.
m’agrada llegir-te.
I sobretot el sentiment i la inteligència que desprenen les teves paraules.