Poc-moderna
Bloc d'Elisenda Soriguera
Hi ha dies que tenen poques hores. Són ultra-moderns i no pots recordar tot el que hi ha passat, perquè tu vius a càmera lenta. Dies de sobredosi. Són aquells que encara tenen menys hores, perquè els comences amb un trio digne de la gran pantalla (la del Iutup), et retrobes a taula amb elles a l’hora del cafè –amb el fàstic de la confiança que es converteix en alimentar-te, comprar mitges i riure’t les (des)gràcies– i apareixen Els Amics per explicar-te un Bed & Breakfast entre un japonès i un rei mag. Tot tan modern que no et queda més remei que acabar la nit ben eutròfica, amb anhels, records i terrasses de tardor.
I encara té més gràcia si entremig recordes a aquell home que venia kleenex davant del supermercat i us va dir ‘reines’, just després que el cambrer reconegui que estàs esplèndida. Qui t’ho havia de dir… (el cambrer)
I no has actualitzat perquè t’estaves renovant. I se’t creuen els cables i t’oblides de la còpia oculta, i et precipites cap a una festa destinada al fracàs d’un pont, però segueixes cridant que t’encanta això del poc-modernisme.
Perdoneu, són llicències de dates senyalades. I tan de bo, tot i tot, sempre et mantinguis com un individu de poca alçada…
Avui croissantets! I un descobriment més protagonitzat per algun nap-buf…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I dines a un japonés tot i no fer-te gaire gràcia i acaba sent un dinar multitudinari dins d’una dia surrealista, on dónes la primera classe i descobreixes que t’agrada, tiren un tret a pocs metres de tu i te n’adones hores més tard i avui per fi ja és divendres…
A mi la paraula nap-buf em recorda una preciosa botiga de joguines d’aquelles de tota la vida…