El bloc d'Ernest Benach

Ens ha deixat en Pepe Rubianes, actor galaic-català: galaic perquè va néixer a Galícia si bé gairebé mai no hi va viure, i català perquè sempre va viure a Catalunya encara que mai no va néixer aquí. Així és com li agradava definir-se a ell mateix –dit amb la seva gràcia innata, és clar- i així és com acostumava a presentar-se quan se li preguntava pels seus orígens. I si en Pepe es definia així, doncs poca cosa més puc afegir. Paraula de Rubianes.

De fet, parlar d’en Pepe Rubianes és parlar de ‘Pay-Pay’, però també de ‘Ño’, de ‘Ssscum!’, d’’En resumidas cuentas’, de ‘Rubianes solamente’, d’en ‘Makinavaja’ i d’un llarg etcètera d’obres i monòlegs. En el record ens quedarà per sempre el seu soliloqui sobre ‘Las tapas’ (de bar) o la cantarella de ‘Soy un niño bueeeeno’.

Aquesta és la part més coneguda i popular de l’actor; però n’hi havia d’altres. Hi havia també la persona humil, sincera, íntegre, honesta i compromesa amb uns ideals i uns valors indissimuladament d’esquerres, oberta de mires, exemplar i solidària. La mateixa persona que canviava de fesomia i aparcava el seu somriure i la seva cara més graciosa per posar-se seriós quan parlava de la seva altra gran passió, l’Àfrica, i el projectes que tenia a Kènia o Etiòpia.

Avui he llegit que deien d’ell que era, fins i tot per a aquells que molestava, tan únic com irrepetible. Hi estic d’acord. Només que afegiria que era autèntic i genuí tant per les seves actuacions hilarants com per la humanitat dels seus projectes solidaris i compromesos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!