TocDeQueda

Hi ha vegades que després d’haver estat un parell de dies tractant d’encetar un escrit me n’adone que la dificultat, el motiu pel qual les paraules no poden avançar, rau en la natura d’aquest: certes divagacions no permeten, no accepten cap mena de retòrica; ni tan sols un mínim detall literari. Malgrat l’inexcrutable i desesperant caos que envolta el meu procés creatiu, sempre que inicie un escrit cerque inconscientment una coherència formal, sonora i conceptual que cohesione les idees i les impregne d’originalitat, d’un cert interés; tracte d’encadenar arguments d’una manera enginyosa amb l’humil objectiu de sorprendre, de fer riure, de generar més raonament al voltant de la meua reflexió. Com deia però, certes idees no mereixen l’enorme esforç que suposa convertir-les en un text interessant i, malgrat la inèrcia de voler escriure amb una mínima solvència, són les mateixes paraules qui aturen qualsevol intent d’excel·lència, tot cercant, d’una manera indubtable, la mediocritat.

Aznar. Comissions. Fórmula1. Berlusconi. Aristocràcia. Negocis. Intermediari. Enxufat. Plusvàlues. Milions. Repel·lent. Infraestructures. Pocavergonya. Empreses. Partido Popular. Opus Dei. Favors. Briatore. Comissions. PP Europeo. Banca. Privil·legis. Ana Botella. Cinisme. VIP. Comissions. Amiguisme. AVE. Tràfic d’influències. Iots de luxe. Ecclestone. Contactes. Inversions. Pàddel. Paradisos fiscals. Tele5. Pelotazo. Poder. Comissions. Comissions. Comissions. Comissions. Comissions. Comissions. Comissions. Comissions. Comissions…

Les paraules tenen raó: perquè haurien de mostrar la seua cara més amable? A cas s’ho mereix, aquest sàtrapa, aquesta sangonera mercantil, aquest galifardeu aprofitat? De fet, totes aquestes paraules estan de més; totes hi sobren. Amb la imatge i el títol que encapçalen l’escrit, la idea que volia transmetre queda sobradament explicada. No calia explicitar-la…

Aghhh, Agag!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!