Un home gran. Porta un xiquet agafat de la mà. Tots dos fan cua per pujar les escales mecàniques del metro. Davant els esglaons metàl·lics que van afaiçonant-se, l’home es posa a la dreta; el nen a l’esquerra.
L’home, tot nerviós, li diu: “Si te pones ahí te tocará andar!” i el nen es posa rere l’home mentre al seu costat, van pujant i pujant, per les escales, els que caminen. Els que vam renunciar, fa molts anys, a estar aturats.
Jo m’hi he estat fixant, al llarg dels anys. Inicialment i fins fa 10 o 15 anys, qui tenia pressa pujava per les escales de pedra, les normals; qui no tenia pressa, utilitzava les automàtiques. Poc a poc, la cosa va començar a canviar: les escales de pedra seguien sent utilitzades, però ja no tant per córrer sinó per a fer exercici -de pressa o arrossegant-se- i qui tenia pressa, es dedicava a pujar per les automàtiques, incrementant aixi la velocitat, guanyant uns segons i obligant la resta a deixar-los pas…caram. Al cap del temps, aquestes corredisses esporàdiques s’han convertit en habituals, fins al punt que ja no es tracta d’apartar-se per deixar passar a un que té moltíssima pressa, sinó que s’ha establert el costum de posar-se en fila a les automàtiques i deixar un passadís lliure per la resta de normals ultra-apressats. El súmmum de la història, és que fins i tot els altaveus han recollit aquest comportament anòmal i ja avisen que cal deixar pas lliure a les automàtiques. Quin poc seny tenim tots plegats!