Els dies i les dones

David Figueres

RENÚNCIES

Un home gran. Porta un xiquet agafat de la mà. Tots dos fan cua per pujar les escales mecàniques del metro. Davant els esglaons metàl·lics que van afaiçonant-se, l’home es posa a la dreta; el nen a l’esquerra.

L’home, tot nerviós, li diu: “Si te pones ahí  te tocará andar!” i el nen es posa rere l’home mentre al seu costat, van pujant i pujant, per les escales, els que caminen. Els que vam renunciar, fa molts anys, a estar aturats.



  1. Jo m’hi he estat fixant, al llarg dels anys. Inicialment i fins fa 10 o 15 anys, qui tenia pressa pujava per les escales de pedra, les normals; qui no tenia pressa, utilitzava les automàtiques. Poc a poc, la cosa va començar a canviar: les escales de pedra seguien sent utilitzades, però ja no tant per córrer sinó per a fer exercici -de pressa o arrossegant-se- i qui tenia pressa, es dedicava a pujar per les automàtiques, incrementant aixi la velocitat, guanyant uns segons i obligant la resta a deixar-los pas…caram. Al cap del temps, aquestes corredisses esporàdiques s’han convertit en habituals, fins al punt que ja no es tracta d’apartar-se per deixar passar a un que té moltíssima pressa, sinó que s’ha establert el costum de posar-se en fila a les automàtiques i deixar un passadís lliure per la resta de normals ultra-apressats. El súmmum de la història, és que fins i tot els altaveus han recollit aquest comportament anòmal i ja avisen que cal deixar pas lliure a les automàtiques. Quin poc seny tenim tots plegats!

Respon a David Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Quadern d'atzars per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent