FEIST
Hi havia dos nois, davant la Sala Apolo de Barcelona, dissabte al vespre, que demanaven entrades brandant un cartell fet amb un tros de cartró. Ara no recordo si era en anglès o en castellà. En català, ho dubto. I és que les entrades per veure la Leslie Feist a la comtal, s’havien esgotat. Nosaltres teníem les nostres, de fa dies, a la cartera; i la veritat, per desprendre-se’n, haurien d’haver pagat una quantitat més que interessant, o almenys és això el que pensàvem abans del concert.
Ens feia gràcia poder veure en viu i en directe, com se sol dir, a l’autora d’un dels discos que aquests dies dóna banda sonora al que sóc, excel·lent Reminder, el quart d’aquesta canadenca que fa indie-folk -els camins de les etiquetes són inescrutables- però que nosaltres direm, neòfits en això de penjar amb tanta autoritat nomenclatures més o menys prefabricades, que és un disc molt acurat, amb un so molt net, que té cançons amb melodies que et foraden, balades precioses, tocs guitarrers i ús de trompeta i xilòfon simpàtic. Tot regat amb una veu meravellosa, plena de matisos, que ho lliga tot amb autoritat.
Deixant de banda el fet que la senyoreta en qüestió va saltar a la fama quan aquells senyors de la Poma van decidir, per promocionar l’aparell aquell que posa en forma, dalt la bicicleta, un dels nostres blocaires de referència cada máti(no en diré res més a no sé que els esmentats senyors de la poma m’enviïn un d’aquests aparells a mi i als meus familiars), 1, 2, 3, 4…., era la cançoneta, la veritat és, potser sense ser tant destraler, estic d’acord amb la crítica que surt avui al Periòdico signada pel Jordi Bianciotto, en el sentit que, potser aquest fet, li ha pujat al cap.
La veritat és que no va ser un concert rodó. Hi havia dalt l’escenari un desmenjament fred, un tocar per tocar. També molta collonada en forma de mampares que retallaven la seva ombra mentre cantava o un moment donat en que la noia que s’encarregava d’anar fent ombres amb un projector, va plantar-se al seu darrera i va començar a tirar-li flors de paper. Calia? Doncs no, la veritat. Un bon artista no s’atura en aquestes coses a no ser que vagi sobrat.
Amb tot, vam poder gaudir de la veu privilegiada que té. Hi ha molt de poder en aquesta veu, ara, no n’hi ha prou amb això, l’espectacle grinyolava i els arranjaments eren els justos per no fer-nos pensar en el disc, encara que vist el que es va veure, deixant de banda la calidesa de la Sala Apolo, que sempre és un afegit, la veritat és que no va aportar gaire més coses que les que ja podem percebre en pitjar el play del nostre aparell de música.
Cal dir que l’anècdota que explica el Jordi, sobre l’espontani, no va anar ben bé així. En adonar-se que entre el públic hi havia força gent del Canadà, va decidir improvisar amb aquests, una interpretació de l’himne del Canadà (!). Després, va demanar que algú del públic, pugés per fer el mateix amb el nostrat. El noi en qüestió, afortunadament per tots, se’n va sortir traduïnt al castellà, no fos cas!, la famosa cançoneta del Guan, tu, zri…, deixant-ho tot com estava i oferint-nos una gran metàfora del país on vivim.
I malament quan en un concert, estupideses com aquesta, són més importants que el què s’hi pot escoltar.
(nota: la foto no és del Xavier Mercadé. Esperava que potser coincídissim per robar-li alguna foto impunement, com sempre faig, pocavergonya de mi, quan escric sobre múscia, però no. Llàstima!)