JORDI SURINYACH

Com que ja portava més d’una hora completament aturat al mig del  Passeig de Gràcia, envoltat de convergents que cridaven sense embuts ni matisos a favor de la independència, sense fer cap esment al pacte fiscal ni al concert econòmic, vaig decidir que volia veure més del que hi havia i vaig intentar avançar pels laterals per copsar quina era l’ambient general. La dificultosa passejada cap a Gran Via, Pau Claris i Via Laietana em va confirmar el que intuïa. La inmensa majoria dels manifestants eren gent que s’ havia anat fent independentista en els darrers cinc anys.  Que estaven fins el capdamunt de rebre insults, retrets  i maltractes. Ciutadans que  havien arribat al final de la seva immensa paciència i ja no sentien  l’estat espanyol com seu i que després d’una prudent i llarga  espera que algú des de l’altre banda mostrés un mínim de comprensió, havien decidit que ja n´hi havia prou d’ aquest color i que definitivament no hi havia res a fer. Havien decidit desconnectar d’Espanya, i  tot i les dificultats, demanaven fer-ho el més aviat possible de la manera més educada, civilitzada i democràtica. Els manifestants eren l’ expressió fidedigna d’ un independentisme tranquil, plural, gens ètnic, amb vocació majoritària i de llarg recorregut. No es un “soufflé que baixarà” – com algú interessadament pot interpretar – sinó que anirà cada vegada a més. Un independentisme popular d’expressió plural com correspon a un país plural en tots els sentits, també en els lingüístics. Quan he arribat davant de la seu del Departament de Justícia, un grup nombrós s’ han possat a cantar el virolai i molts han seguit el cant.  Es una anècdota sense més trascendència, però ben il·lustrativa de la tipologia plural dels manifestants. Tot i el meu agnosticisme, més que un cant religiós era una mostra d’esperança en el futur. Sigui el que sigui,  que serveixi per il·luminar la catalana terra i els seus dirigents, ara que ja tot és possible.