“TROBALLA”.
Fa dies que no encert, la ment em vaga
feixuga pel desànim, a encetar-li
les cossigues al full. El temps, monòton
tic-tac empipador, ritme de pèndul
s’embussa amuntegat fins que a la cambra
no hi cap ni jo mateix i amb alguns estris
me’n vaig a beure vent. Enmig d’alzines
i pins que el sol fan fresc hi ha una gran taula
de pedra amb bancs romputs on més d’un vespre
la lluna m’ha trobat temptant formosos
manolls d’epítets verds. Deler difícil
la tinta escolta, bull, absorta vibra
i es nega a embrutar res. Un vast silenci
ho emplena tot, olor de mata, velles
marjades i parets emparant rossos
llambreigs de grecitat, llampurnes d’Horus
vestint el camp amb flamejants vels ignis
que inviten a l’amor, que embriaguen d’aura
la seca veu dels cards, el cos mirífic
immens, esplèndid, iàmbic, de les nimfes.
Ponç Pons.