REFLEXIONS D’UNS DIES A EIVISSA.
Una tanca publicitària a l’autovia d’ Eivissa, del famós ” Dj”, Enrick Morillo anunciant el seu espectacle “Subliminal invasion”, em dona la resposta sobre l’ actual realitat eivissenca. En menys de quaranta anys, l’ illa colonitzada pels catalans a l’any 1235 i que amb dificultats va conservar durant mes de set segles la seva identitat, es troba dins d’un procés de substitució cultural, molt mes evident que subliminal, comparable a la que s’ha produït en part del País Valencià i a la Catalunya Nord amb l’ ajut dels hereus del franquisme sociològic format per certs llinatges illencs que ho han afavorit per enriquir-se i en els darrers anys accelerat. El moviment hippy, que pel seu esperit contracultural no fou un perill, ha estat substituït, pel “boom” turístic i per la cultura electrònica, exponent d’ una multiculturalitat sense arrels. Els topònims tradicionals poden desaparèixer a mans dels “beach club” de les discos, dels dj’s i d’una munió de gent que circula per l ‘illa sense cap afany de conèixer-la ni respectar-la. La llengua es manté ben viva fora vila i molt precàriament a la capital i en les zones turístiques mes importants. Eivissa es troba lliurada, espero que no vençuda, a la més internacional “Ibiza” que tot ho embolica amb una modernitat dotada aparentment de més prestigi, si bé pagant el preu d’una alta dosis de superficialitat. Aquest sentiment agredolç es la que sempre em queda de les meves estades a s’illa, que intento combatre passejant pel camp eivissenc fins quedar bocabadat per l’encant dels seus pobles, paissatges, platges i cales que pocs trepitgen i que encara, malgrat tot, em fan sentir com a ca meua.