A finals dels anys seixanta, primers dels setanta, hi havia qui gaudia fotent-se de l’única entitat d’ estalvis local fent-la responsable dels mals d’una societat carca, provinciana, que es veia sotmesa al poder i als sectors benestants. Amb els canvis dels darrers anys, la Caixa Laietana, no ha pogut lliurar-se de crítiques i facècies, a pesar que ha acabat essent una més, amb els mateixos problemes que la resta, en que l’ optimització i racionalització dels recursos, ha acabat forçant a parlar de fusions. Diuen que després de reflexionar-hi molt, els directius de Caixa Laietana han acabat optant per la fusió freda ( SIP) amb la “Caja de Madrid”, la que presideix Rodrigo Rato i on mou els fils la Sra. Esperanza Aguirre. L’ acompanyarà, entre d’ altres la valenciana “Bancaixa” amb el vist i plau del President de la Generalitat de Baix, Sr. Camps. Un esdeveniment que podem titllar de molt “popular”. A Mataró, gairebé ningú – sempre hi haurà excepcions -, ha fet la més mínima menció a les males companyies que els ha portat fins al que serà una fusió ben calenta, que té també com objectiu discutir l’ hegemonia i el protagonisme de “la Caixa” d’ estel mironià. Quan el SIP sigui història i quedi la realitat diària de l’ aquí mano jo, la reacció de la societat mataronina – si es que hi queda algú -, ja no servirà de res. Que avui no veiem cues d’impositors davant les sucursals demanant explicacions, es un mal auguri. Estem davant d’ una absorció amb tots els “ets i uts” i per tant d’una pèrdua de pes de la ciutat. No criticar la fusió per “ sentit de la responsabilitat”, és una excusa per no tenir de dir que qui hi guanya es el centralisme de sempre i qui mostra debilitat es la ciutat Mataró. Tot plegat ens ho hauríem de fer mirar.