ENYOR DE CIUTADELLA.
Sempre quan arriben aquestes dades, hi ha qui amb delit em pregunta si tornaré enguany a Ciutadella durant les festes de sant Joan. No responc amb claredat. Els hauria d’explicar que no puc tornar a un lloc d’on – naturalment en sentit figurat -, no he acabat de marxar mai. Fa una colla d’anys que el meu alè s’hi va quedar per sempre. Si la resta de l’any, el cós viu al continent, ho fa orfe de la part més immaterial i eterna que és diu tenim els éssers vius. És possible que un dia amb fort vent de tramuntana, s’hi va quedar per baixar barrancs, resseguir cales i penyals, aprofitant el dies de calma per ser testimoni mut dels canvis cromàtics del paissatge menorquí. Cos i consciència, només es retroben durant la tercera setmana de Juny. Traginar aquesta dualitat té el seu cost personal. Hi ha qui ho veu com un esnobisme tronat i forassenyat, amanit per un pancatalanisme frívol que els més crítics diuen allunyat de la realitat illenca. Allà ells amb la seva ignorància nacional. Diré altre vegada, el que hi veig darrera la singularitat de sa festa: Arrelament i retrobament al bell mig del solstici d’estiu. Tradició i sentit de pertinença, amb el valor afegit d’ús espontani, obert, lliure i multitudinari de l’espai públic, que per definició és de tots sense cap exclusió, sempre que es faci amb el més absolut respecte a la història. La festa és de tots i per a tots, el que assegura una gran capacitat de resistència al pas del temps i per tant de trascendència. És ben curiós, que similars fenòmens festius els trobem en els quatre punts cardinals de la nostre geografia nacional. Serà per això que, tot i els ensurts, resisitim tan bé com a col·lectivitat nacional?. Si aneu a Sant Joan a Ciutadella de Menorca, hi trobareu fogueres (“els festers”), si en sabeu ballareu jotes i veureu la bandera vermella amb la creu de Malta que presideix la desfilada de caixers. Podreu participar amb ganes en els caragols, fent-se evident quin és l’animal més adorat a Menorca. Però sobre tot, confirmareu el significat d’ una identitat compartida que identifica i traspassa aquest testimoni cultural de generació en generació. Aquí és on crec que hi la clau per entendre perquè és sa millor festa.
Kas de llimona i Gin Xoriguer,
sa gent s´emociona i tira es capell,
es darrer toc de flabiol,
“fins l´any que ve si Déu vol!”.