JORDI SURINYACH

Torno de Ciutadella de Menorca i m’adono que això que es diu que   l’ avió trasllada cossos però no ànimes, és cert. Tanco els ulls i encara escolto el toc del flabiol  i tal vegada com si em trobés al patí des baró intento evitar la peülla del cavall, amb el convenciment que inevitablement  acabaré trepitjat, per la meva poca condícia. I amb un i altre , tot rallant en pla, em prenc el darrer  gin.  Emotivament encara estic atrapat al mig d’aquest divorci vital entre l’ espai físic que ara mateix ocupo i l’ espiritual que he deixat a s’illa, cosa que em permet novament confirmar  la importància, del que segons alguns va dir en Josep Pla: “El meu país és aquell on, quan dic “Bon dia”, em responen: “Sí, sembla que fa bon dia”. No cal doncs que ens obsesionem en com explicar la voluntat de ser el que som. Per molts inconvenients que tinguem sobre com traspassar tot allò que ens és comú, en  consciència col·lectiva, per assegurar la supervivència d’ una mateixa identitat, que es diversa  i ben singular en cada part del territori lingüístic. Més enllà del que explica Joan Fuster en “Questió de noms”, aquesta part del planeta de Jaume I, té vida pròpia. Diguem-ne com us sembli: “Els confederats”, “Països del triangle mediterrani oriental” ,”Associació de víctimes de l’hisenda espanyola”, “Els espoliats”, “Com més cosins més endins” o qualsevol altre. Noms que amb els  ingredients tradicionals, de sants joans, quatre barres, amb l’idioma que rallem, xerrem o parlem i la història, són més que suficients per no perdre cinc minuts en demostrar-nos que existim. Us proposo que respectuosos amb la pluralitat que ens caracteritza,  fem com l’ escriptor empurdanés i li diem: “Bon Dia”.