JORDI SURINYACH

QUATRE VARIACIONS PER UN ADÉU QUALSEVOL

Caminem sense pressa prop del mar,
avui hem plegat d?hora i no ens esperen
ni els pares, ni els amics ni la canalla.
El sol llepa l?esquena de la tarda
i, esplèndida i obscena, davant nostre
començarà la nit a despullar-se.
Caminem en silenci, ran de màgia,
agafat cadascú al seu fil d?Ariadna,
tu et treus de la butxaca un cos de dona
i em mires de cua d?ull per si t?observo:
és un cos jove i ple, que t?omple d?aigua
i t?encén focs al cel de la mirada.
Jo miro al meu davant perquè no vegis
la cendra que m?embruta les pestanyes
mentre deslligo els fils de l?esperança
de veure?m reflectida al fons d?uns ulls
aquosos com els teus quan penses l?altra.           
 
La sorra s?entreté a jugar amb els dits
que fins fa pocs segons et tremolaven
no sé si d?impaciència o de recança.
Ara miro els teus ulls mentre glopegen           
els sabors blaus i verds i blancs de l?aigua,    
i veig les teves mans, rere les dunes
dels anys que tot ho embruten i corrompen,
certificant-me el cos sota la brusa
i inaugurant camins entre les cames.
Perdura el meu desig, i és com un càstig,
en cada pam de pell tossuda i flàccida,
en aquests llavis vells que ja no saben
fer retornar als teus ulls l?afany golafre,
la urgència dels instints, la sang que tiba.
Pesa la vida, i l?enterro a la sorra,
com una àmfora curulla de fracassos.
Calo foc als records i els deixo encesos
per si tornessin a renéixer de les brases.

 
La tarda ha amuntegat sobre les roques
un cingle de moments i de rutines,
i un farcell de silencis i carícies
proscrites i amargants com la nostàlgia.
La meva pell t?enyora desbocat
amb els llavis encesos i els dits plens
de vents i nous camins per explicar-me,
el meu ventre t?enyora inacabable,
bategant dintre seu com un manyoc
de cors i ulls i polsos, i de nafres,
la meva boca enyora la humitat
del teu alè com una brisa lenta,
dels teus llavis sucosos davallant
la corba vellutada del meu delta.
Et miro als ulls i prego reconèixer
un carbó incandescent a la mirada,
un gest, un mot, que escrigui tres vegades:
la porta del desig no està tapiada.

 

Què penses mentre els teus dits besen l?aigua
i mires com entre ells s?hi escola el dia?
Penses en ella i en la seva veu d?ambre?
Sobre el metall del mar veus el seu rostre?
Aquells pits que t?esperen orgullosos,
les seves cames suaus que et condueixen
al bosc sense sortida del seu sexe?
Somrius a l?aire avançant l?abraçada,
el pes del cap al pit que et fa reviure
esclats de primavera en ple novembre,
que t?esborra la usura de la culpa
i et fa oblidar els meus llavis i el meu ventre,
mirall odiós del cansament de viure.
Comença a fosquejar i m?arriba el so
de música i rialles prop de l?aigua,
tinc por de la fondària d?aquest mar
i no goso allunyar-me de l?escuma
que em mulla els peus amb llengües de tristesa.
És massa d?hora encara quan s?enfila
un adéu mut pel tronc de la mirada,
i marxes en silenci dels meus dies
deixant tota la llum desposseïda
de rostre, de tendresa i d?esperança.

EVA RUMI.