Pocs confiaven en aquell senador d’Illinois, color café amb llet, que pretenia plantar cara a l’imperi Clinton per donar un tomb, després, a l’era Bush. Ara, convençuts els escèptics (que hi havia un fum), aquell jove de 47 anys amb un nom cridaner com Barack Hussein Obama, serà el president del país més poderós del món. Ha trepitjat les pors ètniques i ha demostrat allò del somni americà que soles havíem vist a les pel·lícules.
L’exemple d’Obama pot ser engrescador per a tota la gent que, dia rere dia, defensem la idea d’un País Valencià que no tinga vergonya de la seua llengua i la seua cultura. Ens demostra que, malgrat que siguem una minoria, no hem de defallir davant de les dificultats i que, amb molt de treball i esforç, podem abastar qualsevol objectiu. Obama ha sabut introduir un missatge fresc i valent a un país on la classe política havia aconseguit adormir la societat civil mandrosa fins i tot a l’hora d’anar a votar. Molts ciutadans havien baixat els braços davant uns governants que conduïen el país a la deriva a nivell econòmic i social. Stand up for your rights, pareix haver-los cridat Obama.
L’escenari nord-americà de desfeta nacional té bastants semblances amb el sainet en què s’ha convertit la política valenciana. Ciutadania passota, governants despòtics, dirigents corruptes, menyspreu a la cultura, privatització dels serveis socials, retalls a l’escola pública i un llarg etcètera. I la batalla PP-PSPV no aporta res a resoldre el problema. Ambdós partits estan massa pendents de les decisions de Madrid bé siga per boicotejar-les, bé per lloar-les. És necessari alguna cosa nova, alguna formula que engresque, que faça reviscolar aquest País Valencià aparentment soterrat que vol un canvi de formes i missatges. No tenim ni de lluny els diners que han permés Obama bombardejar el seu missatge, però tenim la mateixa il·lusió, o fins i tot més.
A dia de hui, sembla utòpic pensar en desallotjar el Partit Popular de la Generalitat amb tots els grups mediàtics i d’interessos que li serveixen de cuirassa. Tanmateix, també semblava impossible el camí que va prendre Obama ara fa uns quatre anys i mireu. If he could, nosaltres també podem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I pareix que els nostres polítics no estan disposats a intentar-ho. El desastre de Compromís i les lluites pel poder en són un bon exemple.
Vergonyos,
el que acabes de possar, es la mostra mes gran de ignorància que he vist en temps per aquests llocs.
Obama no es un oprimit que ha arrivat al poder politic burgés com si res, Obama es una marioneta mes de la supervivència econòmica i social d’aquest sistema, dominat desde el Pentàgon.
Ara interesa una imatge del imperi mes afable, i simpàtica! o…. ! una persona del Harlem en la capi…. per favor, Bush va fer el mateix amb Condolizza.
La setmana pasada, quan veiem als pobres de Kenia i demes o els barris pobres de Nova York, celebrar el trionf d’aquest defensor de guerres i milers de morts diaries a mans del seu sistema econòmic, em van donar ganes de demanar una revolta mes gran que la de Bush.
I esque aquest home, que te com a vicepresident a Biden, un dels majors defensors de la guerra de Irak, es la mostra mes rastrera de el poder que tenen els mitjans, per fer vore a la classe treballadora una imatge falsa, del que son els nostres opresors.
FOC a Obama,
per acabar amb racisme, es necessari acabar amb el sistema econòmic que el provoca…