Cucarella

Cada vegada estic més convençut de la irreversibilitat de procés de secessió lingüística al País Valencià. Tothom accepta la coartada –per comoditat, per encalmar el bull de la mala consciència, si n’hi haguera– que amb la inclusió retòrica en el títol preliminar de la unitat del català, ni que siga en termes sobreentesos, ja se n’ha salvat la unitat. I passen pàgina. Com si tingueren pressa per acabar un llibre tan feixuc. Tota la defensa de la unitat del català es redueix a fer-ne l’afirmació. A la manera d’un brindis al sol. No es paren a avaluar les conseqüències d’aquest desistiment. Això sí, quan de tant en tant les conseqüències els salten a la cara com un esguit, aleshores s’estripen bíblicament, aïradament, els vestits. Posem per cas quan Moratinos, sent ministre espanyol d’afers exteriors, va afirmar que «català i valencià eren llengües jurídicament diferents». I no va ser Moratinos qui donar donar suport i aprovar la Llei de Creació de l’AVL que havia permès aquesta separació jurídica. Ell, com a espanyol, només se’n va aprofitar. I els qui haurien d’haver-ne pres nota i fer-ne la crítica consegüent, passada i llunyana aquella indignació inicial, encara romanen callats com si no haguera passat res.

Jo continuaré insistint a dir que la unitat del català se’n va a orri si negligim la consolidació d’una consciència unitària –en el nom i en l’acció política– i la construcció d’un mercat únic, no fragmentat, cohesionat precisament gràcies a la fermesa d’aqueixa consciència unitària. No es defensa gens la unitat del català si se’n l’afirmació però es promou una normativa diferenciada, un nom diferenciat, i, en conseqüència, un mercat fragmentat i minoritzat.

La setmana passada Alzira va acollir les II Jornades de Taula de Filologia Valenciana. L’acte va comptar amb el suport de l’ajuntament i a l’acte d’inaguració assistiren el regidor de Cultura i l’alcaldessa, tots dos del PP, el mateix PP que al Parlament valencià, dies després, clamava contra la web Culturcat.cat per «apropiar-se» de la cultura dels valencians, com ara el escriptors, als quals en tantes ocasions el PP ha menystingut, prohibit i silenciat. Deixant de banda l’habitual cinisme del PP, l’alcaldessa d’Alzira del PP va animar la Taula «a postular un model de llengua culte i genuïnament valencià».

Un model genuïnament valencià… Aquest és l’objectiu de Taula de Filologia Valenciana: Un model genuí valencià, tan allunyat com siga possible del català que havíem consolidat. Un model per a ús exclusiu de valencians. El web de Taula destil·la animadversió cap a l’IEC. No debades es declara al servei de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. No seré jo qui lloe els encerts de l’IEC, una institució amb forta tradició autista, vull dir regionalista i gens nacional. Així doncs, no vaig a ser jo qui negue que podria haver fet millor servei a la unitat del català, a la seua pluralitat. Però una cosa és criticar la deficient actuació de l’IEC i exigir-li un canvi d’actitud, i una altra de ben diferent actuar contra la seua autoritat lingüística promovent una normativa diferenciada per a un dels territoris de parla catalana. Això és afavorir el secessionisme. En genuí valencià advertirem que «per a entortar algú no anem a quedar-mos cegos!». El model de valencià estàndard que promou Taula el podem valorar pels textos del seu web: una proposta radicalment col·loquial que, efectivament, s’allunya de l’estàndard general català. Els murs de la frontera del Sènia els volen cada vegada més alts.

Em fa l’efecte, de més a més, que els impulsors d’aquesta Taula potser són lingüístics competents –tanmateix al servei de la secessió del català–, però no han llegit gaire literatura catalana. No hi he trobat cap referència a la llengua literària de Maria Barbal, de Jesús Moncada o de Pep Coll. No tothom que escriu literatura en català ho fa en català central o barceloní. Però potser això no els convé saber-ho a les doctes eminències de Taula. O potser sí que ho saben, però aleshores alguns dels seus arguments –més aïes manies– se n’anirien a orri.

Sort tinc –i més que n’espere tenir en el futur– que puix que els rasque la corfa amb articles com aquest no em tindran entre els escriptors afectes a la seua causa. No voldria que em citaren per a res en els seus papers. Això faltava, que es pensaren que com que sóc valencià  combregue amb la seua llei! Perquè això solen fer-ho: s’aprofiten que no els escoltes en els seus actes públics per a incloure’t, vulgues que no, entre els seus estudis i així fan ells el seu caldo espès. A mi, que no m’hi esmenten. Potser escrivim paregut –dic paregut!–, però amb intencions contraposades, per no dir bel·ligerants.

En resum, que el secessionisme avança al País Valencià. Però a la vista que a tothom li sembla bé, fins i tot s’hi apunta, jo dic com va dir Fuster: «Ja s’apanyaran!». Fet i fet, jo escric en català.

Em plau ara, per a rematar el post, recuperar un article que vaig publicar l’any 2002 (no recorde en quin mitjà) i que també vaig penjar en aquest blog l’any 2006.

El nou secessionisme

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!