Anècdota
Estava mirant ara una web, i de rebot m’ha vingut al cap un cas que em va passar fa alguns anys. Era un matí d’hivern, dels que fa bona cosa de fred i bon sol. Jo estava a la porta de l’oficina de correus (l’antiga, prop de la plaça de la Vila) refermat en la paret parlant amb una persona, que ara no recorde qui era. Duia una peça de vestir llarga, amb butxaques grans plenes de papers que sobreeixien, i ulleres de sol. En això, mentre parlàvem, un cotxe que passa s’atura a la nostra altura, el conductor baixa el vidre de la finestra i em diu:
– Per favor, em dóna un cupó?
Em vaig quedar mirant-lo amb cara de no haver-lo entés. Vaig tardar poc menys d’un segon a comprendre la situació, el mateix temps aproximadament que ell va necessitar per adonar-se que l’havia clavat fins al mànec. Amb cara de circumstàncies, es va disculpar, va pujar el vidre, i se’n va anar carrer del Salvador avall.
Se’n recordarà ell, d’açò?
Això pasa a sovint. Com quan el diuen "que et vas de passeig?", com si no pogueres anar-te a treballar.
O com quan el parlen com si fos un xiquet. Jo i el meu amic Martí es riem molt d´aquestes situacions.
La gent es massa il·lusa.
Hehehe, ‘ixa tammé és bona, tammé: deuries haver-li «llegit la cartilla»…
Pep, si no existires caldria crear-te. És el que pose al meu bloc per al teu enllaç. De veritat, és divertida… Ah, una coseta més, el fill d’Encarna i Antonio es diu Néstor. Per cert, quan sopem?
Des d’un poblet xicotet
Àngel