Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Quan
m’he despert, just abans de l’alba, he sentit el mal del costat esquerre i dels
dos peus amb una coïtja tan extrema que he sabut, sense haver de pensar el
perquè ni un moment, que una altra vegada havia caigut en el parany que el meu
cos em creava en els instants en què rebia una descàrrega d’aquelles tan fortes
que no fonen els ploms sinó alguna cosa indefinida i mala de trobar,
necessària, i, de rebot, jo mateixa amb les ungles m’havia encetat davall la
mamella esquerra i damunt la superfície sencera dels peuons que regalimaven un
pus grogós ensangonat que tacava el vis i els llençols, sense que jo em bategàs,
posseïda per la lentitud d’un paralític que no té ni forces per aturar aquelles
secrecions que el cos amolla i assisteix enravenat, com una escultura de ferro
fus, a les hemorràgies com si fos un altre el qui les sofria, com si ell es
trobàs d’espectador privilegiat al centre mateix de la contarella.

(…)

Caldrà
que arrabassi les paraules al teu silenci per trobar l’estructura impossible
d’aquell vaivé que imposaves entre nosaltres, que em sorprenia i m’agradava
alhora, perquè passaves de l’univers del brut (aquella manera que teníem de
cercar-nos la vida amb un tràfic perillós que tu deies que controlaves amb la
seguretat del qui se sap fràgil i s’ha de muntar el rotllo, un home sense fe ni
llei que em confessava amb cinisme arranat com va tallar el coll de son pare
amb el seu propi raor i va violar la seva madrastra, verjo de remordiment), a
l’univers del net (la manera ferotge com em despullaves, aquell ofec de verrim,
de llàgrimes, de baves, de cabells i de xampany, aquell amor tan violent i tan
ple de suplicis, aquell fervor subtil), passaves del crit a la carícia amb una
facilitat que sempre em va semblar o una aptitud natural extraordinària com la
teva forma de mirar de cua d’ull, o el mecanisme d’una maquinària que feia
tic-tac, tic-tac, i que podria explotar com si caiguessin mil i una espases de
Dàmocles i ens esquarterassin en totes direccions.

Havies
viscut les batalles infinites dels setanta fet un maoista rabiós amb aquella
ceguesa generosa d’una fantasmàtica aproximació a la classe treballadora, a
tots els treballadors en general, sota el pensament del Gran Timoner xineset que
et va durar fins que et desenganyares de cop i volta —potser la pèrdua de l’herència
del teu pare va tenir part en la mutació—, llançares tota aquella ferramalla
ideològica als contenidors de la història i canviares la transcendència de la
revolució per això que ens curram des de fa tres anys, passar i robar, robar i
passar, missioners de la droga, em digueres que érem, una nit a la mala hora asseguts
a la barra del Bruixeries, i et vaig fer callar amb dues retxes col·locades en
el lloc més secret del meu entrecuix, que tu et pensaves que coneixies fins a
la darrera cèl·lula, encara que jo et repetia que em tractassis com una
desconeguda, com una estrangera, com la dona que et lligues en una andana d’estació
ferroviària i no et dóna ni temps de matar un boc emissari i acabar barrinant
amb ella dins el vàter d’un dels vagons abans de separar-vos definitivament.

Per
una pardala de trenta-cinc anys com jo, filla única d’una perruquera i un
picapedrer, tan rectes com pobres, tan bones persones com adscrits a una moral
catòlica estricta, no va ser gens fàcil escapar-me de les seves urpes
protectores per poder anar a la meva amb totes les conseqüències: viure amb una
amiga des dels desset, ajuntar-me amb el macarra d’en Joan als vint-i-dos i
recórrer mig món amb ell fent els desbarats més durs i potents que no m’hauria
imaginat mai, quedar embarassada, perdre la nina als set mesos i no poder
avortar fins als nou, separar-me i començar aquesta deriva de feines mal
pagades d’hostessa de congressos i, moltes de vegades, puteta, fins que et vaig
trobar a tu, nàufrag envellit, amant del risc, pocavergonya i marxós, que em
vares prometre una vida de canvi permanent sense cap norma ni llei que no
poguéssim traspassar.

D’ençà
que començàrem a viure plegats vaig tenir un sentiment consolador i terrible,
anàs on anàs una part de mi vivia a la teva ombra, i això em donava  la sensació d’esvair el buit que
m’havia envoltat des de la infantesa en el piserró fosc que els dos vells
s’havien pogut fer al Pil·larí fins al matí en què ens coneguérem a Son Banya
comprant marro, aquell buit com una bimbolla opaca que em separava dels altres
i em feia habitar en un món meu, únic, aïllat, del qual només podia trobar
ponts, forats o finestres quan m’endinsava en els tremolors violents del cervell
que només la neu i l’heroïna pures, i certs homes amb la capacitat
d’enfollir-me, em produïen de tant en tant, molt clares vegades.

M’he
fet retxes de coca molt poc tallades de talc d’una paperina que tenia amagada
dins el forro de la bossa de viatge i no sé què escric, però necessit amollar
aquestes notes com aquesta sang bruta que supura de les ferides que no s’aturen
de rajar i de coure d’ençà que partires, perquè els mots són l’única cosa que
em pot treure d’aquest descohort, d’aquesta ceguesa en què m’has deixat amb la
teva escapada a Roma amb Sílvia Zanuy, la mala puta que et va trobar la
connexió del bisnes d’aquells quilos que havien de ser el nostre passaport cap
a la riquesa i la felicitat, cap a la jubilació d’una feina tan productiva com
oiosa, i que ara tampoc no sé on són, ni amb qui has fet la barrina, la qual
cosa m’ha obligat a deixar el nostre apartament i tornar a ca mumare viuda, un
pis franc perfecte, un retorn que ha causat a la vella una alegria de la mort
quan ha vist que la filla pròdiga apareixia en unes dates tan significatives
per a ella com terribles per a mi, i ara mateix ja em dóna presses perquè em
tregui els jeans, em posi un vestit de festa lila, que estotjava de quan jo
tenia vint anys, i l’acompanyi a matines com quan era una nina.

Acab
de veure clar allò que hauria de ser el meu objectiu: descobrir, de la forma
que pugui i mentres pugui, alguna cosa que tenc ben davant, però que no sé
veure, m’embolica i em corprèn al mateix temps, sabent que només l’espera
atenta, una por vigilant, i la solitud total del coco em poden donar les armes
per sortir d’aquest esbarzer sec, ple d’embulls i conflictes, en què la teva
deserció tan covard com pressentida és l’ham esmolat que em fa ferides seguit
seguit, i desitjant que algú d’aquella màfia que tu saps i que no vull
anomenar, et pugui haver aglapit in fraganti per fer-te pagar allò que has
robat, i que no és el meu amor podrit.

Ara ja
n’estic segura, he fet amb el mòbil una d’aquelles mangarrufes electròniques en
les qual tu, de la nova classe de paràsits de la crisi, eres especialista,  i abans de sentir cantar la Sibil·la a
l’església de les Cadenes, es posarà en marxa la gran simfonia per a perico i
cavall, camells i trompetes del crim i de la corrupció, amb tu com a solista
malalt de mort per sobredosi i la teva putassa com a segona veu fàcil
d’esclafar, i acabareu, separats, entre el gran foc que del cel davallarà,
mars, fonts i rius i tot Roma cremarà.

Tant
volies el meu cor? Jas, queda-te’l! Seré una dona sense cor, una màquina de
matar. Viuràs dins jo per sempre més.

[Text publicat al suplement “L’Almudaina” del Diario de Mallorca de dia 3 de gener de MMX]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!