Anem anant, que ve ploguent
Feia dies que no em referia al famós pacte entre EU-Bloc que ens hauria de salvar d’una nova victòria del PP. Com que no tinc massa capacitat d’anàlisi, i veig que hi ha molts detalls que desconec (però que sé que existeixen), no m’acabe de decidir a escriure en veu alta. Però hi ha coses més que evidents.
Per una banda, el pacte s’ha quedat en minipacte (i encara en hipòtesi). D’una possible gran aliança de partits que arrossegara entitats civils, s’està quedant en un festeig mal mirat entre dos al que s’afegirien de cap els Verds. I au. I això, després de tant de temps i de la manera com s’està visualitzant, no té res d’il·lusionador. És precisament el temps que s’ha perdut el que anirà restant possibilitats d’èxit electoral al pacte, si encara s’acaba fent.
D’altra banda, comence a pensar que si no es fa ràpid un acord electoral, valdria la pena deixar de fer el borinot amunt i avall i començar a preparar la campanya cadascú per la seua banda. Ja sé que cap de les dues formacions ho té això abandonat, però si ens encantem, no faran ni campanya per separat ni conjunta. Ep! I repetisc que la meua preferència és el pacte, que fins i tot vaig acceptar anar a un acte a parlar en públic per defensar-ho, amb la poca gràcia que em fan a mi eixes coses.
I encara hi ha un altre perill, que és que per culpa del pacte nonat acabe algun dels dos festejadors fet a banderes. I que no siguen els dos.
Com que no puc evitar desfer-me d’un rebalset d’optimisme, espere que aquest cap de setmana l’assemblea d’EUPV acabe en bé i oferisquen una dot acceptable al Bloc, que sabrà dir que sí encara que la nóvia no ni li parega la més guapa de totes.
s’haurien d’haver fet d’una altra manera, des d’un principi. Després de les eleccions del 2003, si es volia pactar -cosa que fa no sé quants anys que ix a la premsa-, caldria haver-ho parlat aleshores, engegar propostes conjuntes en aquelles coses en què hi ha punts de vista comuns, treballar les diferències, presentar EU propostes a les Corts que també foren del BLOC, etc.. etc… Fins i tot, s’haguera pogut arribar a parlar de pactes municipals: sempre tot ben clar i amb la massa definició possible. Nosaltres som açò i volem estes coses, vosaltres allò i … Però, hi ha congressos pel mig i moltes més coses, que dificulten les converses i els acords.
No és obligatori pactar, però almenys, intentem fer-lo de la millor manera possible. Ara, encara que hi ha temps, però si es volia arribar a aquesta situació, s’hauria fet molt abans i així s’haguera visualitzat -a més d’il·lusionar- amb més claredat. És una opinió només.
Sempre costa menys parlar de pactes que dels contingunts.
Això de parlar dels continguts és més esfereix més sensibilitats i és més pelut.
És el moment del pacte. Clar que quan un partit es mira el melic té coses a perdre si fa el pacte (o si més no, això pot creure), però és el moment que deixe de mirar-se’l i aixeque la cara: el País es mor. No volem continuar sent la reserva apatxe dels espanyols. Clar que el general Custer (?) se’n vaja a fer la mà i que poguem campar lliurement per totes les prades (les nostres, clar està).
"Forasters han vingut, que de casa ens han tret"
sinoaraquan.net (adreça per a adherir-se a la petició cívica pel pacte al País Valencià)
Lemes pel no pacte; "Ara més que mai", "ara més que sempre".