Literatura catalana moderna - Illes

Realitat contra desinformació: desmuntatge dels pseudoargumentari estàndard de la propagada putinista

Ferran Lupescu

Argument 1) “Violant la seva promesa, l’OTAN s’expandí cap a la frontera de Rússia”.

–no hi hagué cap promesa; almenys, no per escrit. Però si n’hi hagués hagut, s’hauria fet a l’URSS, en el marc de la confrontació entre blocs, i no pas, un cop eliminada la confrontació, a la Federació Russa, que no és més que un dels quinze estats exsoviètics. És a dir: la Federació Russa no és pas la continuïtat de l’URSS, o bé ho és en la mateixa mesura que Armènia, l’Uzbekistan… o Ucraïna.

–si s’hi hagués fet cap promesa, no hi hauria hagut cap motiu per a mantenir-la. Primer, perquè el presumpte receptor de la promesa, l’URSS, ja no hi era. I, segon, perquè, al capdavall, un cop restaurat el capitalisme als estats de l’antiga URSS, els motius de la confrontació ja no existien, i, per tant, Rússia, com a Estat en ràpida transformació capitalista ultraliberal, no tenia res a témer de l’OTAN, en termes militars.

–de fet, hi hagué cooperació bilateral durant força temps (incloent-hi un Consell OTAN-Rússia, 2002-2014), i les autoritats russes havien pensat més d’una volta a demanar-hi l’ingrés, fins i tot en temps de Putin. Tampoc no hauria estat tan rar que l’OTAN hagués acollit el règim de Putin: considerar que l’OTAN és garantia de democràcia és una afirmació prou arriscada que no signaríem pas.

–si l’OTAN s’amplià cap a l’est, fou perquè els estats interessats hi sol·licitaren l’ingrés. I un dels motius de demanar-lo fou la por d’una hipotètica agressió russa. L’OTAN no els hi obligà pas.

Argument 2) “L’OTAN amenaça la seguretat de Rússia. Per això Rússia no podia admetre que Ucraïna ingressés a l’OTAN. Rússia tenia dret a evitar-ho. Per tant, Putin no tingué altre remei que fer un atac preventiu, en legítima defensa”.

Analitzem-ho per segments.

2a) “L’OTAN amenaça la seguretat de Rússia.”

–l’OTAN no amenaçava pas Rússia, ni tenia cap intenció d’atacar-la. No és pas que l’OTAN sigui cap club de boy-scouts; és que no tenia cap motiu concebible per a agredir Rússia. Allò que els estats de l’OTAN, i de la UE, podien extraure de Rússia, era molt més pràctic, senzill i segur obtenir-ho en termes pacífics.

–un cop conclosa la Segona Guerra Freda (1991), la majoria d’estats euroccidentals de l’OTAN optaren per suprimir el servei militar i crear exèrcits professionals, és a dir, petits però molt especialitzats, en la convicció que ja no s’involucrarien en guerres massives de defensa del territori, sinó en breus operacions de policia a gran distància. Això no fóra l’opció estratègica més adient per a planificar la invasió d’un país tan enorme com Rússia, i no diguem per a ocupar-lo.

–ben al contrari, durant dècades hi hagué tota mena d’intents de l’OTAN, i de la UE, d’acomodar Rússia (com ja hem vist). Alemanya, per exemple, es lligà estratègicament a la dependència del gas rus. En realitat, fins al 2022 la política dels EUA, l’OTAN i la UE envers Rússia consistí en l’apaivagament i a espantar-se davant cada rabieta de Putin; la qual cosa premiava l’agressivitat del putinisme i l’encoratjava a anar cada cop més enllà.

–es fa prou difícil afirmar que l’OTAN amenaçava la seguretat de Rússia quan ja fa més de dos anys que dura la guerra russo-ucraïnesa, i fins i tot en aquestes circumstàncies extremes encara és hora que l’OTAN ataqui Rússia. I, a partir de l’agressió de 2022, encara, l’ajut EUA-UE-OTAN a Ucraïna ha estat a mig gas i entre reticències: els ha costat moltíssim, als EUA, a la UE i a l’OTAN, de decidir-se a armar Ucraïna, i només han fet el pas entre contradiccions, tard, a poc a poc, a trams, i de manera insuficient.

–només hi ha un punt en què l’OTAN menyscaba de debò els interessos de l’oligarquia putinista (que no pas els interessos nacionals de Rússia): que, com ha anat queixant-se Putin des del 2007, el famós article 5 del Tractat de l’OTAN retalla greument la llibertat d’acció de Rússia en política exterior. Dit altrament: que, mentre els veïns europeus de Rússia formin part de l’OTAN, no hi ha opció d’amenaçar-los ni de forçar-los a sotmetre’s a l’hegemonia russa, ni menys encara d’ocupar-los. Recordem, per exemple, l’ultimàtum que Putin presentà als EUA, a l’OTAN i a l’OSCE al desembre de 2021: en síntesi, reclamava que l’OTAN es retirés de l’Europa Centroriental, de manera que aquesta restés inerme davant Rússia.

–explicitem-ho: hom pretén que Rússia té interessos i drets especials sobre l’Europa Centroriental, i que aquests, a més, són legítims, mentre que l’OTAN no té dret a immiscir-s’hi, i ho ha fet il·legítimament i violant els drets sagrats de Rússia. Això és assumir la cosmovisió imperialista, segons la qual cada gran potència té una esfera d’influència on pot fer el que li sembli amb els altres estats, tots els quals són de segona, tenen la sobirania limitada i han de sotmetre’s a la pura força. Hi tornem més avall.

2b) “Per això Rússia no podia admetre que Ucraïna ingressés a l’OTAN.”

–considerar que Rússia està legitimada per a vetar decisions d’Ucraïna sobre si mateixa, és a dir, que Rússia té dret a decidir el que pot fer Ucraïna, però Ucraïna no, és adoptar una mentalitat imperialista: Rússia és més important que Ucraïna; els (presumptes) interessos nacionals de Rússia són legítims i importants, i cal respectar-los, però els d’Ucraïna no, i s’ha de fer fotre.

–així doncs, qui accepti això també ha de considerar legítim que els EUA cometin cops d’estats a Latinoamèrica contra règims que els desagradin.

–és precisament això, que les grans potències tenen més drets que llurs veïns, el que defensen Mearsheimer i altres representants de l’anomenat “realisme”, que no és més que propaganda imperialista al servei de les grans potències. Recordem que un dels representants més destacats d’aqueixa escola “realista” fou l’eximi Henry Kissinger.

2c) “Rússia tenia dret a evitar-ho.”

–pel mateix que acabem de dir, Rússia no hi tenia cap dret: només el poble ucraïnès està legitimat per a prendre decisions sobre si mateix.

2d) “Per tant, Putin no tingué altre remei que fer un atac preventiu, en legítima defensa”.

–en termes ètico-polítics, l’agressió militar és il·legítima en tot cas. I, jurídicament parlant, d’ençà de la Carta de les Nacions Unides també és una violació greu del dret internacional, el qual és vinculant per a la Federació Russa, com a Estat membre de les Nacions Unides… i del Consell de Seguretat.

–només cal escoltar el discurs delirant de Putin de 21 de febrer de 2022 per a adonar-se fins a quin extrem el seu projecte és un imperialisme expansionista ultranacionalisto-irredemptista  d’extrema dreta, començant per l’afirmació que “Ucraïna no existeix”: una virulència tan sobreextrema, en concret negant al rival el dret a l’existència, no s’havia vist des de Hitler.

Argument 3) “La revolta de Maidan fou un cop d’Estat nazi muntat per la CIA”.

Analitzem-ho per segments.

3a) “La revolta de Maidan fou un cop d’Estat”.

–la Revolució de la Dignitat (2013-2014) fou una revolta popular massiva, i democratitzant, duta a terme amb un esperit de solidaritat de base, i de sobirania cívica, bastant anàleg al del nostre Octubre. Al putinisme, en tant que règim autoritari de dreta obscurantista, no li agradà gens Maidan precisament perquè era revolució, popular i democratitzant. I també, és clar, perquè tendia a emancipar Ucraïna de la influència reaccionària de l’antiga potència opressora, Rússia.

–els cops d’Estat els fan minories armades; generalment, militars o policies. No els fan pas centenars de milers de persones que surten al carrer a protestar per iniciativa pròpia. Allò fou una revolució popular contra un govern autoritari i corrupte que traïa obertament els compromisos electorals per tal de servir els interessos d’un Estat hostil (o sigui, la Rússia imperialisto-dictatorial de Putin).

–així doncs, acusar el Maidan de ser un cop d’Estat, com fa habitualment la propaganda putinista, obeeix a la mateixa mentalitat paranoica, a la mateixa visió policíaca de la història, que les acusacions idèntiques de l’Estat espanyol contra el nostre Octubre.

3b) “Fou un cop d’Estat nazi”.

–la presència de grupuscles feixistes fou anecdòtica, al moviment de Maidan. L’amplificà grotescament la propaganda del règim putinista. I la idea de cometre aqueixa tergiversació provingué de la ultradreta russa, precisament (de Duguin, molt en concret).

–llavors com ara, a Ucraïna el paper político-social de la ultradreta ucraïnesa és mínim, afortunadament. En canvi, la ultradreta russa, desgraciadament, és àmplia i variada, i té una incidència social de consideració, a Rússia. Tant en termes absoluts com relatius, hi ha molts més feixistes i nazis al bàndol rus que no a l’ucraïnès.

–el règim rus mateix és una dictadura de dreta dura en curs de feixistització, mentre que l’Estat ucraïnès intenta bastir una democràcia real en condicions molt difícils.

3c) “Fou un cop d’Estat muntat per la CIA”.

–la propaganda putinista ha explotat a fons la idea que darrere de tot hi havia, hi havia d’haver, la CIA. Això és perquè des de la peculiar mentalitat de Putin, i del putinisme, no es poden produir revolucions populars, atès que el poble, per definició, és passiu: no té ni capacitat de decisió ni iniciativa pròpia. Per tant, necessàriament algú de molt poderós ha d’estar remenant les cireres darrere de tot, orquestrant macroconspiracions, etc. Que és exactament com opera el putinisme. El lladre es pensa que tothom roba.

–dit altrament: és clar que als EUA i a la UE els convenia la victòria de Maidan, i que potser la CIA hi intervingué en alguna mesura; però aquell procés de masses no fou pas cap operació de la CIA, en cap sentit.

–ara: sí que hi hagué un cop d’Estat, a Ucraïna, el 2024: la presumpta “revolta del Donbàs”,

Argument 4) “L’annexió de Crimea és legítima: és terra russa.”

–l’annexió russa de Crimea (2014) es cometé mitjançant una agressió militar estrangera, és a dir, russa (i no insistirem sobre el cinisme del mètode, negant tota relació russa amb els “homenets verds”, i reconeixent-la un cop consumada l’annexió, etc.). Les agressions militars i les annexions forçades són il·legítimes de ple dret, com ja hem vist.

–si Crimea fos russa, la causa seria legítima, però el mètode no.

–ara bé: Crimea NO és pas russa; és crimeotàrtara. Els crimeotàrtars són els únics de legitimats per a decidir sobre el seu país. I, descartant la independència per motius de seguretat, entre Ucraïna i Rússia opten massivament per Ucraïna.

Argument 5) “La independència del Donbàs és legítima: és terra russa. I Ucraïna hi perseguia el rus. Allò fou una insurrecció popular d’alliberament nacional.”

Analitzem-ho per segments.

5a) “La independència del Donbàs és legítima: és terra russa”.

–no hi ha terres russes dins l’Estat ucraïnès, de manera que Rússia no hi té res a reclamar-hi. En canvi, sí que hi ha molts territoris històricament ucraïnòfons dins la Federació Russa, tot al llarg de la frontera ucraïnesa, de vegades amb centenars de quilòmetres de profunditat. I Ucraïna no els reivindica pas, tot i que hi estaria legitimada si, a diferència del putinisme, ho fes de manera pacífica i democràtica.

–el Donbàs, en concret, és terra ucraïnesa de fa segles. De fet, la meitat oriental del Donbàs és un d’aqueixos territoris històricament ucraïnesos inclosos a la Federació Russa. On, com als altres, s’imposa la russificació de fa dècades, mentre que la ucraïnitat no hi té cap mena de reconeixement oficial (per exemple, no existeix ni una sola escola ucraïnesa en tota la Federació Russa).

–si avui dia els russòfons (però no els russos) predominen al Donbàs, és arran d’immigracions massives de russos, produïdes sobretot al llarg del segle XX. Això, juntament amb la política estalinisto-khrusxovista, hi impulsà la russificació lingüística de molts autòctons. Per això cap al 2014 al Donbàs urbà hi havia molts ucraïnesos que eren russòfons, mentre que els russos ètnics, generalment russòfons, hi constituïen un terç de la població. Tot i així, és probable que al medi rural (la major part del territori, però amb poc gruix d’habitants) encara hi hagi majoria d’ucraïnòfons.

–així, doncs, considerar que el Donbàs és rus, i el rus la seva llengua autòctona, és considerar que Barcelona és una ciutat espanyola amb l’espanyol com a llengua pròpia, i de sempre.

5b) “I Ucraïna hi perseguia el rus.”

–Ucraïna no perseguia el rus, ni al Donbàs ni enlloc. Al contrari: la política de normalizació lingüística de l’ucraïnès, tan legítima i necessària com la del català, hi havia estat, així mateix, tan tímida com la del català. Les cíniques postures russes de fer-se la víctima són típica actitud de prepotència supremacista.

–així doncs, qui consideri legítim de fer reivindicacions nacionalistes russes al Donbàs (o a Crimea), ha de considerar igualment legítimes les reivindicacions espanyolistes de Ciudadanos a Catalunya, perquè es tracta de fenòmens idèntics.

–qui, en canvi, sí que exerceix l’opressió nacional contra multitud de pobles oprimits, incloent-hi una política lingüicida minuciosa, és la Federació Russa de Putin de portes endins.

5c) “Allò fou una insurrecció popular d’alliberament nacional.”

–no hi hagué cap insurrecció popular al Donbàs, sinó una invasió estrangera, russa (2014), amb combinació de militars, serveis secrets i militants d’ultradreta, tots plegats transportats des de Rússia, és clar que amb el suport dels grupuscles colonials d’ultradreta russista preexistents al Donbàs. Allò sí que fou un cop d’Estat.

–la invasió anà acompanyada d’una certa mobilització popular russista, generada per la propaganda russa (televisió, ràdio, etc.) per a mirar d’encobrir l’operació i dotar-la d’un símil de legitimitat, com ja s’havia fet a Crimea.

–però tot el poder i tota la iniciativa estigué en mans d’agents del Kremlin en tot moment, com ja havia passat a Crimea.

–i, a diferència de Maidan, la mobilització de civils russistes del país, en la mesura que tingué lloc, fou, com en el cas de Crimea, eminentment violenta, amb un esperit molt agressiu i xenòfob. És a dir: la típica actitud del prepotent històric que es “revolta” contra la pèrdua de privilegis; el mateix fenomen observable en la violència de colons espanyolistes entorn del nostre Octubre.

–la presumpta “independència” (2014) de les repúbliques fantasmes del Donbàs (Donetsk i Luhansk) en tot moment fou una mascarada patètica: des del primer instant funcionaren com a províncies russes governades per procònsols nomenats pel Kremlin. Si Putin no les reconegué al principi, fou perquè li sortia més a compte simular equidistància (“Rússia no hi té res a veure: és una qüestió interna entre ucraïnesos”) i tenir-les a l’abast com a peó dins la seva tàctica de conflictes congelats. Les reconegué, i annexà, en el moment que li serviren de pretext per a desfermar la invasió oberta d’Ucraïna (2022), ja del tot indiferent a enfrontar la il·legitimitat internacional.

Argument 6) “Ucraïna ha violat els acords de Minsk.”

–els acords de Minsk se signaren en circumstàncies de precarietat político-militar extrema d’Ucraïna, i en la pràctica equivalien a una rendició d’Ucraïna a la voluntat imperialista de Putin. Complir-los hauria estat un suïcidi. De tota manera, el bàndol rus els violà tantes vegades com li convingué.

–insistir a desenterrar el cadàver dels acords de Minsk (2014-2015) és molt útil per a esborrar la memòria del Memoràndum de Budapest (1994), en què Ucraïna renunciava a l’armament nuclear i el cedia a la Federació Russa a canvi de garanties sobre la seva sobirania, independència i integritat territorial, essent-ne els garants tres potències nuclears: en concret, els EUA, el Regne Unit… i la Federació Russa.

Argument 7) “Ucraïna ha estat massacrant els civils del Donbàs durant anys, amb vora quinze mil víctimes innocents. Com que és nazi…”

–al Donbàs hi ha hagut una guerra oberta des del 2014. I no és pas cap guerra civil intraucraïnesa, sinó el fruit d’una agressió militar estrangera. Ucraïna havia de defensar el seu territori i la seva població. Les guerres provoquen víctimes; desgraciadament, també entre la població civil.

–la xifra de víctimes que dóna habitualment la propaganda russa (vora quinze mil morts) no és pas la de civils presumptament assassinats per tropes ucraïneses, com es vol donar entenent, sinó la suma dels morts de tots dos bàndols. De fet, les víctimes han estat sobretot militars; les civils no arriben al terç del total, i, desgraciadament, han mort a mans dels uns i dels altres (bombardeigs, etc.).

–en darrera instància, la culpa de tot plegat només és imputable a l’agressor.

–i, per cert: arran de convertir-se el territori en immens camp de batalla, entre 2014 i 2016 uns dos milions i mig d’habitants del Donbàs fugiren de la regió; almenys un milió i mig s’han refugiat en altres punts d’Ucraïna, i prop d’un milió han emigrat a l’estranger. Cap a Rússia n’han marxat ben pocs.

Argument 8) “La guerra d’Ucraïna és, de fet, una guerra entre Rússia i l’OTAN (o Otsidente); Ucraïna no és més que un peó servil de l’imperialisme estatunidenc”.

–en aquesta guerra hi ha un agressor imperialista i etnocida, la Rússia de Putin, i una víctima agredida que lluita per la dignitat i la supervivència com a nació, Ucraïna.

–l’OTAN no és part bel·ligerant en aquesta guerra, com no en són, de la banda prorussa, la RPX, l’Iran ni Corea del Nord. A diferència d’aquests, que es fan còmplices d’una agressió militar, el suport de l’OTAN a Ucraïna és del tot legítim; de fet, d’acord amb el dret internacional vigent, tots els estats tenen l’obligació de socórrer un Estat agredit. I encara més els EUA i el Regne Unit, que, com hem vist, per tractat internacional (el Memoràndum de Budapest) estan explícitament compromeses a garantir la sobirania, la independència i la integritat territorial d’Ucraïna… com hi està teòricament compromès l’altre signatari, la Federació Russa.

–Ucraïna és el protagonista principalíssim d’aquesta tragèdia. Presentar-la com a agent secundari i subordinat és una falsificació crua dels fets reals. I, a més, pressuposa que Ucraïna, per bé que envaïda a sang i foc per un veí molt més potent, tot i així és inconcebible que actuï per compte propi en cap cas, perquè només les grans potències tenen iniciativa pròpia, capacitat de decisió i dret a actuar, mentre que la resta del món vegeta passivament en silenci diggestiu…

–… la qual cosa, per descomptat, respon a una mentalitat cruament imperialista: la típica del putinisme i la dels que li compren la moto acríticament. Li compren, explicitem-ho, per ignorància supina i per mandra mental: com que els EUA donen suport a Ucraïna, i els EUA són Els Dolents sempre i en tot cas, llavors Putin ha de ser El Bo. Que el règim de Putin sigui imperialista, ultracapitalista i d’extrema dreta, i que sigui el bàndol agressor, no hi canvia res, a ulls d’aquests encegats. Ho diem pels putinòfils europeus que es creuen d’esquerres; en canvi, el suport de l’extrema dreta europea i estatunidenca a Putin sí que és del tot coherent.

Argument 9) I l’Iraq?

En efecte: i l’Iraq? Qui, amb tota la raó, s’indignà per la invasió imperialista estatunidenca contra l’Iraq, i la condemnà sense pal·liatius, el lògic i coherent és que ara s’indigni per la invasió imperialista russa contra Ucraïna i la condemni sense pal·liatius. A menys que el problema no sigui el crim, sinó qui el comet.

30 de juny-1 de juliol de 2024

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!