Literatura catalana moderna - Illes

En els capítols anteriors hem vist com aquesta contestació antisistema s’estén a tots els camps de la lluita de classes. Dins del món obrer, dins de l’ensenyament, els col.lectius professionals, en el món de la premsa, en el del teatre (hi ha vagues generals d’actors, els teatres es tanquen exigint les llibertats polítiques per al poble). A Ciutat, s’accentua la lluita contra els marxants d’art -l’estantís món de les galeries i els premiets oficials-. Hi ha una presa de consciència generalitzada entre la nova plàstica mallorquina que, fins i tot, reparteix fulls volants exigint la nostra llibertat (a les acaballes del 76 molts militants comunistes érem a la presó de Ciutat).

Aleshores, els “incontrolats”, grups violents d’extrema dreta (teledirigits sovint des dels despatxos oficials) augmenten les seves accions antipopulars cremant llibreries, apallissant gent d’esquerres. A Ciutat un grup d’assassins en potència (militants del PENS) assaltaven l’exposició de n’Horacio Sapere, en Páez Cervi, en Ferrer Vicedo, N. Cacho Chacon i Marianne Cortés.

En el número 757 de la revista Cort (juny de 1976) els faig una entrevista. En aquell moment, el grup de què formen part n’Horacio Sapere i en Páez Cervi representa la posició més avançada de la plàstica mallorquina en lluita contra la pastisseria burgesa dominant i en contra del feixisme.

“Quan ens començàrem a reunir per treballar conjuntament en aquesta exposició ens movíem a dos nivells alhora. El primer que ens motivava era la situació actual de la lluita del poble per la seva llibertat i en contra de l’explotació capitalista. Les nostres obres anaven sorgint en contacte directe amb la dinàmica de la lluita de classes. Les manifestacions, les vagues, els diversos tipus d’accions que s’anaven desenvolupant en tota l’amplada de l’Estat espanyol condicionaven la nostra feina, ens suggerien noves possibilitats. Que els cadells del feixisme, els al.lots de la dreta, ens destrossàs l’exposició explica ben a les clares els resultats obtinguts per la nostra feina. Aquesta estètica de lluita impactà a les totes tota aquesta xurma reaccionària”.

Na Marianne Cortés, n’Horacio, en Páez em continuaven explicant les seves experiències: “Volem bastir un procés de renovació sistemàtica [de la plàstica i l’escultura actuals]. Pots veure per on anàvem investigant: mans presoneres, fusta, portes, caixes (predomini del negre, el color més econòmic i el més revelador). Utilització de cordes, soldats de paper, ferro rovellat, objectes trobats a les escombraries…”.

Mentre prenia nota del que em deien els membres del grup, recordava un recent article que havia publicat a la mateixa revista Cort (núm. 752). Eren unes reflexions que precisament feien referència a la lluita de classes dins del camp de la cultura. Crec que provava d’anar sistematitzant algunes de les idees dels darrers estudis de Gramsci que havia fet. El treball portava per títol “L’intel.lectual i la Política” i deia: “Dins de tota societat de classes les idees dominants són les de la classe dominant (ho havia escrit Karl Marx). Dins la societat capitalista la classe propietària dels mitjans de producció, és a dir la classe burgesa, té al seu servei un conglomerat d’intel.lectuals (capellans, periodistes, professors, polítics, escriptors, etc) que tenen com a funció garantir la seva hegemonia ideològica i política damunt les classes oprimides. Justificar per tots els mitjans com a ‘natural i etern’ l’actual sistema socioeconòmic. La funció de l’intel.lectual burgès és molt important, ja que el sistema no es pot mantenir indefinidament damunt la simple violència repressiva, sinó que necessita uns aparells ideològics i polítics que cohesionin l’edifici social en benefici de la classe dominant.

‘Evidentment, les classes oprimides produeixen també els seus intel.lectuals que, responent als interessos de la seva classe, lluiten per a independitzar-la ideològicament i políticament de la classe dominant i orientar la seva lluita darrere la perspectiva de la superació revolucionària del model de producció burgès”.

Al llarg de tot l’any 1976 les posicions revolucionàries dins del camp de la plàstica mallorquina s’anirien consolidant. Fóra impossible en aquests moments deixar constància dels noms de tots els artistes que participàvem en aquelles accions autènticament revolucionàries. A tall d’exemple podríem parlar de l’acció en contra dels Premis Ciutat de Palma que es realitzà a la Sala Mozart de Ciutat. En Roman Piña, que aleshores era l’encarregat de la presentació solemne dels Premis, restà astorat en constatar com els artistes interrompien l’acte de lliurament dels guardons. Ni el mateix Josep Melià, que hi era present, se salvà dels improperis. Marianne Cortés, el Grup Criada, Cacho Cachón, Damià Ferrà-Ponç, Miquel Morell, Esther Olondriz, Horacio Sapere, Andreu Terrades, Antoni Torres i Ferrer Vicedo signaven un manifest que, entre altres coses, deia: “Els certàmens són part fonamental de l’estructura capitalista de l’art perquè creen i impulsen un ‘art oficial’ discriminatori i amanerat i perquè recolzen un tipus d’art no progressiu i conservador, per tal de proporcionar tranquil.litat i un gran nivell de ‘estatus’. És clar que aquest art oficial en concubinat amb els crítics resulta un aparell ideològic important que és recollit per les galeries que l’exploten… Fèiem una crida al ‘boicot’ i de denúncia d’aquesta mena de muntatges pseudo-culturals, on els participants, amb el pretext d’un liberalisme fals, es converteixen en còmplices d’un sistema elitista…”. La denúncia contra l’art burgès i feixista no podia ser més clara.

Era el que m’explicava el grup d’Horacio Sapere-Páez Cervi i que jo reproduïa en el núm. 757 de Cort. “Nosaltres no entram el el circuit burgès de la moda i el consum de l’art. L’obra d’art més revolucionària perd tot el seu sentit quan és assimilada, digerida i evacuada per una galeria que l’embolica en paper d’obsequi i la ven a un explotador convertida en joia i fetitxe”. En voler defugir l’estantís món del galerisme burgès, els joves plàstics mallorquins cercaven llocs alternatius. El carrer va ser un d’aquests llocs. També algun local de l’església, com Acolliment 2. Es volia arribar al món obrer, als estudiants, als immigrants marginats dins del guetos (com Son Gotleu, per exemple). Per primera vegada, en contacte amb aquests joves artistes, estudiants i obrers copsaven que la pintura no era tan sols un quadre amb roses i clavells, una posta de sol. Això mai no els ho havien ensenyat els partits d’esquerra (principalment socialistes o comunistes oficials) en què alguns d’aquests estudiants i obrers militaven. Sectors importants del poble, mitjançant l’experiència de la Nova Cançó, els recitals de poesia, l’assistència a les accions culturals alternatives, aprenien a considerar l’art i la cultura com una eina importantíssima per al deslliurament personal i col.lectiu.

Na Marianne Cortés, tots els artistes plàstics que en aquells moments envoltaven els experiments, com Horacio Sapere i Páez Cervi, portaren el debat a instituts com l’Antoni Maura. Per cert, m’explicaren que en aquest institut els feixistes destruïren els tres-cents fulls amb un article de l’escriptor Antoni Serra que s’havien fet per a explicar l’acció pictòrica. Hi va haver professors que, enmig del passadís de l’institut, agafaven els impresos amb l’article d’Antoni Serra que anaven llegint els alumnes i els estripaven sense cap mena de consideració.

Els membres de l’avantguarda mallorquina continuaven explicant (El feixisme contra l’art): “Nosaltres volem rompre amb les galeries i la comercialització capitalista de l’art. Volem arribar a un altre públic. Al poble. Estem en contra de certes ‘avantguardes’. En el fons algun artista de certa ‘avantguarda’ l’únic que pretén és fer una mica de soroll per a després vendre-se millor a la burgesia. La nostra és una feina contra el col.leccionisme burgès, contra les modes artístiques imposades pel mercat de l’art capitalista. Volem aconseguir una unió cada vegada més profunda entre artista i poble. Estem en el camí de creació d’una nova estètica de combat que no ha de tenir res a veure amb els luxosos catàlegs, amb les idees pansides dels pseudocrítics d’art, amb els defensors d’un ‘art’ no implicat, completament separat de la problemàtica combativa dels pobles”.

En el meu treball “L’intel.lectual i la política” havia desenvolupat alguna de les idees gramscianes que ara, des de la literatura, la pintura, la música o la plàstica, alguns joves mallorquins provàvem de posar en pràctica en la lluita anticapitalista i antifeixista. Escrivia l’any 1976: “Hi ha un tipus d’intel.lectual que identifica les seves contradiccions econòmiques, socials i polítiques com a producte de la societat capitalista i lluita per a superar-les a partir de la convergència revolucionària amb la classe obrera i el poble treballador… Aquest intel.lectual ha comprès que la lluita contra la complexa organització econòmico-político-ideològica del capitalisme necessita d’una contraorganització. Sorgeixen, doncs, el partit i les organitzacions revolucionàries de masses, vertaders intel.lectuals col.lectius de la classe obrera i el poble treballador, síntesi superadora de l’estret individualisme burgès de l’intel.lectual clàssic”.

Amb el temps, més i més gent s’integraria als diversos col.lectius que anaven sorgint segons les necessitats de la lluita popular. Col.lectius d’artistes plàstics intervenen en la recuperació de les festes populars del barri (una opció per a “estar amb el poble”, lluny de la galeria burgesa que prostitueix l’art). El grup Espai Obert participa l’any 1977 a les festes del barri de sa Calatrava (Marian Mccerlain, Horacio Sapere, Vicenç Torres, Pep Canyelles i Miquel Barceló). I, en les activitats antifeixistes i de recuperació de les senyes de la nostra identitat nacional portades a terme pel Congrés de Cultura Catalana, hi participen activament (entre molts d’altres artistes) Cacho Chacón, Marianne Cortés, Horacio Sapere, Pep Canyelles, el mateix Páez Cervi. També es fan accions per salvar l’illa de sa Dragonera de l’especulació immobiliària. Art i política arriben a ser, en aquests anys, una mateixa cosa, tal com preconitzaven els situacionistes francesos d’ençà començaments dels anys seixanta. En l’article “L’intel.lectual i la política” jo havia escrit provant de sintetitzar totes aquestes experiències que eren enmig del carrer: “La política deixa d’esser patrimoni de les classes que fins avui han posseït i posseeixen l’hegemonia social, per a donar lloc al protagonisme de grans sectors socials, privats fins ara de poder adquirir i realitzar la seva autèntica consciència, falsejada pels sicaris intel.lectuals a sou de la burgesia.

‘L’intel.lectual orgànic és l’expressió de la força creixent de les classes populars i lluita per anar construint una nova concepció del món, noves formes organitzatives que serveixin per a l’alliberament de la classe obrera. Aquest nou tipus d’intel.lectual sintetitza lluites i experiències per a no caure en els mateixos errors del passat (minusvaloració del paper de la ideologia i la cultura en la lluita de classes). Fa seves les tradicions progressistes del poble per a donar-los un contingut revolucionari i, en lloc de preocupar-se pel seu petit món intel.lectual on la burgesia redueix els seus servidors, ajuda a bastir una teoria universal i duu a terme una pràctica social que alliberarà tota l’humanitat oprimida”.

Per a la recuperació de la nostra memòria històrica (blog personal de l’escriptor Miquel López Crespí a BalearWeb: 4.000 articles).

(Literatura, cinema, actualitat política, història de les Illes, República, Socialisme, Independència)