Quaranta-un mesos sense Josep Palau i Fabre








Els contes
La tesi doctoral del diable
(al recull homònim) i […] defineixen d’una manera magnífica la percepció
artística de Palau i la seva relació amb l’Acadèmia
“.

Màrius
Serra a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre

Aparegut l’any 1984, La tesi doctoral del diable és el segon
volum de contes de Josep Palau i Fabre.

La temàtica general de l’obra és
l’erotisme, excepte en un parell o tres de contes. El que dóna  nom al recull, La tesi doctoral del diable, és un d’ells, el qual, segons el meu parer, és el millor de tot el volum.

 

 

Afegeix Màrius Serra a pròposit de La tesi doctoral del diable a 36 mesos sense JPiF: “[…] l’ambició del diabòlic doctorand Alckborns Migellodjet
Stuxpryz (àlies Abyz) queda establerta en el tema que pretén abastar en la seva
tesi doctoral: tot
“. És un conte d’alta volada on s’exigeix una gran concentració per part del lector i on la comprensió lectora demana un gran esforç. Tanmateix, Palau i Fabre hi combina una fina ironia amb una expectativa que manté atrapat el lector fins al final. És la tesi d’Abyz la mare de totes les tesis? És Abiz el diable? O en el fons del fons Palau i Fabre se n’en fot de l’Acadèmia? Només amb la seva lectura podreu extreure les vostres pròpies conclusions.

El recull conté 10 contes, alguns dels quals són ben tòrrids.

 Entre els que no destaquen pel seu erotisme trobem El llampat i la tramuntana i Concerto grosso.

En el primer Palau ret homenatge als pescadors de Llançà en un conte que podria anar de la mà d’aquell que vam veure a Contes Despullats: La llegenda dels ulls de sirena. La temàtica popular lligada amb les llegendes ben pròpies dels mariners configuren aquest El llampat i la tramuntana on se’ns narra la cruesa d’aquest famós vent de l’Empordà. Altament políticament incorrecte pels temps que corren, la tramuntana és una dona dolenta, gelosa i violenta que li arrabassa al protagonista allò que més estima i que des d’aleshores el fa no aixecar cap.

A Concerto grosso, Palau tracta el concepte de la melomania d’una manera ben curiosa i divertida. Hi col·loca l’acció en terres “d’un dels països de l’Amèrica Central on encara hi ha grans cacics i grans desheretats“. El protagonista és un senyor més proper als primers que es dedica a fer grans obres culturals amb la música com a passió principal. Cada any, a la seva finca, organitza uns concerts de música que atrauen a tota la societat de la ciutat on viu. La qüestió és: a quin gran concertista d’ordre internacional convida el cacic per als seus concerts?

A La resta de contes, l’erotisme és ben present, alguns amb més marcada presència, d’altres més subtilment. Els analitzarem de menys a més abrusament.

Un dels més bonics i preciosos del recull, d’un erotisme subtil i atractiu, és Un dia que el mar va arribar fins a París. Les aigües cristal·lines de la Costa Blava agombolden una parella d’amants que prova d’estimar-se entre les roques amb l’únic testimoni de “l’ull abrusador del sol, més còmplice que no pas delator“. Però quelcom va malament i es necessària una separació forçosa. La costa blava de Niça no ha pogut dur fins al final el joc amorós. Que hi pinta, doncs, París aquí? I què vol dir que el mar arriba fins a París?

A La taverna de Londres, Palau hi mescla el més gran dels
dramaturgs fins ara coneguts: Shakespeare. Tota l’acció transcorre en
una taverna londinenca d’aquelles de tota la vida i que havia mantingut
fins als nostres dies les característiques tan especials d’aquells
indrets. Sosté Palau que qui hi entrava, perdia la seva identitat
primigènia per passar a convertir-se en un personatge de Shakespeare. Si
no aconseguies aquella suplantació de personalitat, l’estada en aquella
taverna era anodina, sonsa i sense cap gràcia. Aquest fet el converteix
en Caliban i el fa perpetrar una còmica situació no exenta d’erotisme.
Un altre dels contes més divertits del llibre.

Però si parlem de contes divertits, i que segueixen amb la temàtica eròtica en crescendo, són Germana patata i La carambola. En el primer, l’obsessió d’un dels monjos més veterans d’una orde franciscana per les patates petites i sense pell centra l’atenció de tota la comunitat monàstica. La confessió final del monjo ens revelerà el perquè de tan curiosa passió. Hi haurà pecat en les dèries del monjo?

En La carambola, Palau ens transporta a l’apassionant món del billar. Autènticament hilarant, la lectura ens acompanya en l’ascens d’un campió del billar que té un secret sui generis per assolir les caramboles més difícils, delicades i complicades. Però són totes reeixides. Com s’ho farà el nostre campió de les boles de billar? Atenció al final perquè en la impossibilitat d’aconseguir allò que vol, perd la passió pel joc de les caramboles. El més divertit del recull.

I passem al trio de narracions curtes més tòrrides i abrusadores. La qualitat dels tres és ben divergent; n’hi ha dos de sublims i un tercer de més fluixet, fins i tot un dels més fluixets de tot el volum.

Zooaddictes és aquest del que ens referim. Una parella, obsessionada amb els animals del zoo de Barcelona, estableix una relació íntima que desembocarà en una sexualitat del tot “animal”. Un dels contes més calents, però alhora dels més fluixets.

Els dos darrers són els més sublims de tots –afegits a, com ja ens hem referit, La tesi doctoral del diable— i també dels més calents. Però ho són de formes ben variades i diferents. Ens referim a De com Sílvia esdevingué dona i Una venjança al Barri Llatí.

En el primer, Palau ens descabdella el procés que fa transformar una adolescent en una dona mitjançant el noble art de la seducció. Tot un joc de mirades, gestos, absències i aparicions en el trascurs d’un sopar desemboquen en una transformació insòlita. El jo personatge, que aquí sembla el propi Palau, es meravella amb aital transformació i al final descobrirem amb què s’acaba tot aquest joc absolutament deliciós i eròtic.

En el segon, Una venjança al Barri Llatí, l’erotisme passa a sexe directament aquesta vegada amb el voyeurisme com a element principal. El nom del conte és importantíssim per entendre’l i la venjança, en aquest cas, se serveix en un plat ben…calent!

El recull de contes La tesi doctoral del diable va aparèixer publicat per l’editorial santboiana Llibres del Mall el 1984. També el podeu trobar a l ‘Obra Literària Completa volum I editada per Galàxia Gutenberg.

sergi borges

Aquesta entrada ha esta publicada en Josep Palau i Fabre: L'Alquimista. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*