Blocs de VilaWeb

Abans de parlar del tema, vull escriure unes línies en què quede clar el meu posicionament antimasclista i defensor de la igualtat de gènere. Tots som iguals, ningú és millor o superior a cap altre. Tota aquella persona que veja en aquest text un símbol de masclisme és com si volguera trobar una ‘a’ en una frase com El bebé eixe és el de l’oncle: no hi ha. Bé, comencem doncs.

A la meua classe hi ha una ferma defensora de la dona que defensa els seus drets i deures com a tal. Em pareix molt bé, perquè en una societat on sempre s’ha tingut -per desgràcia- l’home com a déu, a poc a poc entre tots estem aconseguint que s’inicie una igualtat que no té precedents. Àdhuc al pecat original, ja es discriminava la dona. Potser és aquest capítol bíblic el portador de tots els mals? O serà el de Pandora? La bona qüestió és que aquesta misogínia duradora que, malgrat que ha disminuït molt en els últims anys, encara hi és vigent al dia a dia, té el seu origen com tantes altres mentides del món: la religió!

No obstant això, quan el feminisme esdevé moviment de superioritat canvien les coses. Aquesta companya també acostuma a fer comentaris com “els homes no serviu per a res”, “si el món fóra ple de dones, seria millor” o el típic tòpic menyspreatiu “tots els homes sou iguals”. Quan sents una vegada algun d’aquestos comentaris penses que bé, que potser, a la vida, li han fet moltes males passades i està ressentida o molt afectada -lògic-; o que a casa ha tingut problemes. Però quan aquest tipus de sentències comencen a ser diàries sense venir al cas, un comença a cansar-se (qui diu un, diu tots -i no només homes- els que l’escolten). Que un amic conta un acudit -no sexista- i ens riem, ella s’enutja; que fan a la televisió un programa d’aquestos on diuen que si una s’ha gitat en un famós o coses així, i ho veiem, ella s’enfada. Això sí, pregunteu-li com es diu qualsevol d’ells que et diu el nom i el cognom.

L’altre dia, un xic va dir que havia parlat en una amiga de Madrid i que li havia preguntat sobre les diferències entre el castellà d’allí i el que ell estudia ací. Quan la defensora de la superioritat femenina -que no feminista- ho va sentir, li cridà que si tenia núvia, que què feia parlant en una altra. Entendria aquest argument si no fóra perquè, al principi de començar les classes, ella va dir que el seu “amic” era molt gelós, però perquè li havia donat motius. En què quedem? Ens contradiem? I, a més, no deia que els homes no servim per a res? Dóna per a malpensar per què voldrà un nuvi, si amb les dones el món seria millor…

Crec que de menuda no li han explicat bé allò de la igualtat (mateixos drets i deures per a dones i per a homes, sense cap benefici ni perjudici per pertànyer a un sexe o l’altre) ni del feminisme (moviment que té com a finalitat d’aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home). Opine que ella ha confós aquest últim terme amb el masclisme, que és atribuir als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones, canviant la paraula homes per dones. Jo ho denominaria “pseudofeminisme”, ja que no és un feminisme real.

El que caldria que algú li explicara és que sí, que hem de lluitar per la igualtat de la dona, que hem d’evitar que cada dia muiren més esposes a mans dels seus marits, que hem d’acabar el menyspreu misogínic, que som iguals dones i homes, que l’única diferència que tenim ve per temes hormonals. En definitiva, que, per damunt del sexe, som persones. És eixe el punt clau: som persones! I ha donat la casualitat que dona i home es complementen, que ambdós són necessaris en la societat, que ens necessitem mútuament -no exclusivament en la parella, perquè un home pot estar amb un home i una dona amb una dona, però els dos sexes són igual d’utils en el món-, que no s’entendria el cosmos sense l’un o sense l’altre.

El bé requereix el mal, i a la inversa; el cel requereix la terra, i a la inversa; el dia requereix la nit, i a la inversa. Per la mateixa raó, el món requereix la dona i l’home, i a la inversa. És açò l’equilibri físic, psicològic i natural: el ying i el yang. Sense una part no es comprén l’altra.

És hora d’anar llevant prejudicis falsos: tots els mascles no són iguals; la dona no ha de ser qui faça la feina de la casa; els xics no únicament pensen en sexe; cap dona és inferior a un home. No! Som persones per damunt de tot, i com a tals, ambdós mengem, creixem, dormim, gaudim, cantem, riem, plorem…

Torne a dir-ho: cal eliminar les desigualtats que afecten la dona, cal lluitar perquè recupere la seua dignitat i el seu paper en la societat, i cal que ho fem entre tots, perquè junts ho hem d’aconseguir. És més, ho aconseguirem, n’estic segur. Pilar Rahola ja ho deixava caure i té raó, l’home ha canviat, ja no és aquella bèstia medieval que dominava sobre la dona, no. Però el bon camí no és el de la meua companya de classe -ni el de les que pensen com ella. El masclisme s’ha cregut massa la seua fictícia superioritat, ja no contra les dones, sinó contra els mateixos homes que les defensaven. No caiguem en el mateix desordre i lluitem, tots a una, per la igualtat.

I, a més, perquè no esmentar-ho, una persona no ha de tenir l’única etiqueta d’home o de dona. Jo, per exemple, també sóc valencià, m’agrada escriure i fer moltes altres coses.