L’aroma a flor
I anàvem els dos, agafats de la mà. Caminàvem, réiem, ens féiem bromes mútuament, ens inventàvem noms i ens abraçàvem… Gaudíem del temps lliure, un damunt de l’altre, aprofitant el temps al màxim. Ara m’acaríces tu, ara t’acarície jo. Ens besàvem i ens amàvem de la nit al matí, tot emulant el mateix Estellés. Ens ajudàvem a estendre la roba, i a guardar-la a l’armari. Em feia explicacions sobre les coses, si era així o d’una altra manera.
Com el naixement del rei en Jaume I, el nostre també va ser màgic. Una errada telefònica ens permeté conéixer-nos. Què voleu que us diga? Recorde els bons temps amb nostàlgia i amb ella al meu costat o, millor dit, l’un al costat de l’altre, perquè ens necessitàvem i, almenys, jo la necessite.
És per això que, quan mire enrere, em ve una dolcíssima olor a flor, a flor de primavera, d’estiu, de tardor i d’hivern. Quan ens miràvem eixien descàrregues dels nostres ulls, convertides en desigs inalterables de passió carnal i espiritual. Enyore les picabaralles i els moments furtius, trobe a faltar la seua pau i tranquil·litat i els seus consells nocturns.
I és un fort aroma el que em recorre el cap i el cos cada vegada que ho recorde, tan fort que és capaç de traspassar qualsevol sentiment de costipat o malaltia. No necessite oxigen; si hi ha una partícula minúscula d’aquell aroma adés esmentat, ja hi podré viure eternament.