Blocs de VilaWeb

A tots vos haurà passat alguna vegada. Després d’un treball ben fet, mitjanament ben fet o, almenys, fet (premis, escrits, articles, exposicions…), sempre tindrem la sort i ens eixirà un granet al cul. I sí, dic sort, perquè és així.

Com en tot, hi haurà qui ens ho agraïsca, qui ens diga “ben fet” o senzillament qui faça bona cara. Després, ens trobarem els que passen de tot -grup majoritari- i que no es posicionen ni a favor ni en contra. I, finalment, tindrem unes veuetes de fons que clamen “tampoc era per a tant” o “no feia falta tant, veges tu”, a mena de sentencies judicials i acusatòries. “A la foguera, heretge!”. Sí home, i tu als programes de Telecinco!

En fi, són aquestes veus pseudodivines les que realment ens fan veure que el que acabem de dir, fabricar o escriure té més valor del que créiem. I que aquest és el camí a seguir. Lògicament, les altres opinions són més bé les que ens adrecen i ens aconsellen (ací millor açò, ací millor allò: crítica constructiva); però aquestes últimes constitueixen les animadores, les de reflexionar i contestar-nos “Collons, si els emprenya ha de ser perquè no està tan malament!”.

Aleshores, hi ha dues solucions: la primera, i una mica covarda, deixar-nos emportar i no fer res més. La segona, i ni covarda ni atrevida, simplement la normal, no argüir-los res -estan en el seu dret- i seguir a la nostra, de la mateixa manera com ho havíem fet fins a eixe moment.

Deu ser veritat que un llibre, un treball, unes frases, una exposició o una paraula ja són en si una provocació, que deia Fuster. Però, d’altra banda, també és igual de vertader que “ser perseguit és ja una victòria”.

Em pregunte quina serà l’opció triada per eixes sangoneres veus sense rostre si la cosa és a la inversa…

Bon dia a tots!