Blocs de VilaWeb

Després de més de tres mesos de vacances monòtones, rutinàries, angoixoses, però també sorprenents, amoroses i inesperades, comença el primer curs de Filologia Catalana. Una carrera, com llegia fa algun temps per ací, “donadora” de treball, perquè la gent prefereix més les altres llengües i els professors de valencià (català d’aquest país) van jubilant-se. Un hobby, com em comentava un ex-professor. Un tipus de vida, la llengua.

Però l’aventura no és únicament del camp acadèmic, sinó també del camp diari. Un pis nou i en perfectes condicions -diu al contracte. L’ama li sembla a la Rita, i l’habitacle tenia algunes parts trencades-; una habitació càlida i acollidora, per no dir molt menuda; i un carrer, això sí, on es poden trobar els llocs més freqüenats de la ‘capi’: el Mercadona, Bancaixa, una fruiteria, un bar, una cerveseria, dos botigues de xinesos, una ferreteria… i una mesquita. A cinc minuts el camp de l’equip de la Xeneralitat (o ‘Generalidad’, per si de cas) Valenciana; a un poc més, la facultat; i ja aniré descobrint eixos passadissos.

Escoltava la primera cançó que va compondre el grup de Benimaclet, “A València”, i anava entenent-la cada cop més. És ara quan toca demostrar que s’és persona, que s’és madur. No refiar-se de ningú i anar en peus de plom per allà on es xafa. Som unes formigues en una muntanya d’arena i estem desemparats, sense ajuda. Cal mirar avant, però no deixar l’enrere. Cal no oblidar d’on venim, ni les arrels que portem. Cal no abandonar la llengua materna, ni donar-los el gust de parlar en castellà. Cal començar llegir i rellegir les Quatre Grans Cròniques, el Llibre de les Meravelles (les dues: la de Llull i la d’Estellés), Fuster i Valor, Sanchis Guarner o Joan Roglà, i prendre consciència que el Cap i Casal no estava tan “bonic” com ara. En definitiva, cal ser de poble a la ciutat.

Us (o ara ja s’accepta el “vos”?) deixe la cançó perquè la gaudiu: