Blocs de VilaWeb

Fa uns anys un conegut em va dir: “Fuster sembla un arrogant”. Un temps després, un altre: “Joan Fuster seria molt prepotent”. Per què? La resposta a l’uníson: quan escriu, pareix que vulga fer entendre que sap més que qualsevol altre. A més, tota eixa colla de mots embolicats que no entén ni ell mateix fan que no es puga seguir la seua lectura mediàtica.

Bé, per parts. Fuster té un estil molt característic marcat per l’abundant ironia i l’imprescindible sarcasme que, com molt bé ell deia, li serveix per a evadir-se del món. Tal vegada és això el que la gent capta com a prepotència, encara que no en el sentit estricte de la paraula. Potser, que el suecà emprara el constant joc de paraules, ha provocat que qui el llig no sàpia quan parla seriosament o en broma. Açò el porta a no obrir-se interiorment, crec jo que pensen, perquè la veritat és que en cada escrit hi és el punt de vista d’aquest il·lustríssim escriptor.

No el definiria jo com a arrogant, prepotent o ‘xulo’. Joan no era així. Fuster no es creia més que ningú, ni se sentia per damunt de cap persona. Havia llegit moltíssim, havia estudiat més encara, i això es veia reflectit en el paper. Res més. Ara bé, ja he dit que la seua ironia es troba fins i tot a l’epitafi (“Ací jau J.F., que va morir com va viure: sense ganes”), i acò pot portar a la confusió que es burlava dels no-iniciats. Perquè no s’obria sentimentalment, afirmaria jo, perquè contava les coses sobreentenent que el públic coneixia el que es parlava. No és cap defecte això, simplement que escrivia una prosa com la que a ell li haguera agradat llegir (al pròleg de Nosaltres, els valencians ho explica), sense menysprear -que no criticar- cap altre escriptor.

D’altra banda, tenim el Pep Guardiola. No, no m’ha pegat per comparar un assagista en un entrenador de futbol. També em centraré en la seua actitud. Quant de temps fa que no veiem un entrenador humil i que haja sabut adreçar un vestuari ple de “personalitats” i “estrelletes mediàtiques”? Sí, el Rijkaard era molt humil, però les figures van acabar pujant-se-li al coll. Guardiola sempre ha sigut ambiciós, sempre ha sigut autoexigent, i mai està conforme amb res del que ha aconseguit. Van haver de caldre 6 trofeus per veure-li unes llàgrimes, per veure-li les emocions. Tampoc cal oblidar que el gol d’Iniesta el va fer córrer com un esquizofrènic. Però llevat d’aquestos dos moments puntuals, mai més se l’ha vist mostrar les alegries en públic. I tornen les males llengües que l’etiqueten com a fals modest i, àdhuc, prepotent.

El fet que ni Fuster ni Guardiola hagen mostrat mai les seues emocions o alegries no vol dir que no en tingue(re)n ni, molt menys, que n’estigue(re)n acostumats. Va en les seues personalitats no mostrar ni les parts tristes ni les parts alegres. I no per això n’han estat absents, perquè són humans i ells millors que ningú saben de les seues limitacions. Fuster era i Guardiola és dues persones serioses que estim(av)en la seua professió, tant la d’escriure com la d’entrenar. Ho han donat tot i han aconseguit els èxits corresponents. Que paregue(re)n freds i gelats? És possible, però ni un era romàntic ni l’altre entrena uns benjamins.

No és prepotència el que emana dels seus caps; no és arrogància el que desprenen els escrits d’un i el joc de l’altre. És voler fer les coses bé, ser perfeccionista -que no perfecte- i inconformista; pensar que sempre hi ha algú o alguna cosa millor que la teua; intentar superar-se. I si per a això cal utilitzar la retòrica i la ironia, que són, per un altre costat, recursos per a arribar més fàcilment al públic, que hi abunden! Antagonistes de Fuster i de Guardiola hi ha llistes i llistes plenes de noms: Eugeni d’Ors o Josep Pla, Mourinho o Schuster, etc.

No m’ha eixit ben bé un text com el que tenia en ment (mai el resultat és idèntic al pensament), però és que “els millors plaers són els imprevistos. I que conste que no ho dic amb orgull”. A la fi, aquestes paraules tenen més semblança de macrodefensa fusteriana, perquè, clar, “ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses”.

————————————-

(Aforismes com aquestos són els usats pels que el critiquen. Per contestar-los, un altre aforisme d’ell: “Tots els aforismes, absolutament tots, són falsos. Fins i tot aquest”)