Blocs de VilaWeb

Diguem-ne que jo el Facebook no l’utilitze gens, però li he tret un bon profit (algun dia parlaré sobre les reds socials i espere fer-ho en paper). Sí. Per a tècniques d’expressió oral en llengua catalana estem fent un documental sobre la cançó en català al País Valencià. Els grups i cantants que han ballat en els nostres caps són diversos: Al Tall, Ovidi Montllor, Raimon, Pep Botifarra, Miquel Gil, Obrint Pas, Pau Alabajos, La Gossa Sorda, Odi, Aspencat, Auxili, Les Mâedéus, etc. Tots aquests els podem dividir en un abans i un després, que molt bé sabríeu classificar. Però la pregunta és: qui fa d’enllaç? Efectivament, el grup que es va formar el 1993 a Benimaclet. Eren joves, anaven a l’institut encara. Eren els únics de la línia en valencià que, a poc a poc, s’instal·lava en els centres públics. Hui, 17 anys després, són -al meu parer, clar està- el grup de música en català més important del País Valencià i, per extensió, dels Països Catalans.

A les 13.00, mentre a la facultat d’Història i Geografia, la premsa i els de blau, a més d’uns quants interessats en allò que realment es feia (una conferència per part d’un ex-militant de Terra Lliure: Carles Sastre), es cagaven en tot uns i en gaudien els altres, al Terra l’ambient era més tranquil. I allí estàvem, carregats amb una càmera de vídeo i les nostres motxilles. Li vam dir a Ferran que ens quedàvem a dinar i que si no li importava que es realitzara una entrevista en aquell indret al cor de Benimaclet. Evidentment, cap obstacle.

Passats deu minuts, aquell lletrista, cantant i escriptor de metre huitanta i tants, amb barba i unes ulleres negres de pasta entrà parlant pel mòbil. Quan acabà, ens saludà i ens assentàrem per trencar una mica el gel. Érem -som- inexperts en açò d’audiovisuals, així que faríem el que poguérem. Parlàrem sobre algunes assignatures, sobre la situació actual de Filologia Catalana i, de seguida, ens posàrem mà a l’obra. “Bon dia, Xavi! Som uns estudiants de Filologia Catalana que… “Pos” -merda, ja he soltat un “pos”- com sou el grup…”. Les preguntes, com li vaig comentar, són les de sempre, però nosaltres ho volíem en directe: per què no reben ajudes institucionals ni televisives, a què es deu l’evolució o la maduresa des dels discos Terra o la Flama i el Benvingut al Paradís, per què eixa fal·làcia que fora de les fronteres de parla catalana no es pot tenir èxit, o quina és la relació entre els components. Acabàrem amb una mena de test de revista, de la qual vam poder comprovar que el seu llibre preferit és Llibre de Meravelles, d’Estellés; els seus grups predilectes, Negu Gorriak o Kortatu; si poguera canviar d’aires aniria o a Barcelona o a algun poble del Comtat; a una illa deserta s’emportaria una guitarra i alguna cosa per a escriure; prefereix, amb rotunditat, el Barça al Madrid; i no va voler triar entre Obrint Pas i La Gossa Sorda, justificant que són germans i fan música similar. No es va voler mullar, què hem de fer-li?

Després, i abans d’acomiadar-se, ens contà on eren els pròxims concerts (Mallorca i el Vinyarock), quins plans literaris i musicals té per al futur i em donà algun consell per a allò d’escriure un llibre o uns escrits i publicar-los. “Paciècia que eres molt jove”. Finalment, se n’anà a dinar, tot i que nosaltres li’l pagàvem.

Va ser una hora extraordinària, i la veritat, o no ho assimile o no m’ho crec o jo que sé. Fa uns anys era una autèntica utopia poder dialogar o conversar en el cantant del grup de música que començava a agradar-me. I recorde que qui em va passar el Terra, actualment és una ‘mica’ dretà i feixista. Supose que, amb el pas del temps, me n’adonaré. Van ser uns cinquanta minuts escoltant, per a nosaltres només, el cantant de la Flama, de Més Lluny, de Benvinguts al Paradís o l’escriptor d’Històries al Paradís. I ho reconeixíem abans de l’entrevista el meu company Jordi i jo: “Tio, que anem a parlar amb Xavi Sarrià, el cantant dels Obrint Pas!”,”Sí sí, i pensar que fa uns anys els veia per vídeos i em deia que era totalment utòpic?”.

El resultat està a l’ordenador; ara bé, si algú coneix algun programa per a el·liminar el soroll de fons, li ho agrairia molt, ja que per qüestions tècniques no té un so espectacular. Quan estiga tot acabat, el pujaré. Només em queda agrair-li, una vegada més, a Xavi Sarrià les paraules i el temps perdut en un projecte d’uns senzills estudiants. Moltes gràcies, company!

Pròximament -si pot i vol ell-, entrevista amb Pau Alabajos…