De l'”Españoleto” al Lluís Alcanyís, en mitja hora
Sí, una cosa estranya per a tractar-se de la sanitat valenciana. Eixe és el temps que ha tardat l’home que li dóna nom a aquest bloc, el meu avi, en ser enviat d’una simple cita mèdica a un ingrés hospitalari. Els metges encara no han actuat -ja deia jo que massa ràpid hi havien anat-, però a l’Olleria tampoc sabien què és. Ajudant la meua àvia, va notar que les cames li fluixejaven i va caure. Des d’aleshores, des d’aquell dijous passat, no ha pogut moure-les o, com m’ha dit ma mare, només l’esquerra. El llit ha sigut el seu company de menjar i de lectures del diari d’esports.
Això no és tot, ja que fa dos anys li van dir que al cap se li havia fet una bosseta d’aire i que aniria afectant-lo neurològicamet. Aquest problema s’ha vist reflectit en sensacions de vertigen i alguns tremolors. Pot ser per l’edat o per l’absolut estrés al qual s’ha hagut de sotmetre en els últims 20 anys, m’agüelo -i tota la família- està a l’espera que li diguen què li passa, què ha de fer per recuperar-se i com pot lluitar. Tenim quimera que no es tracta, doncs, de res físic, sinó del sistema nerviós, cosa que dificulta la intervenció mèdica. El que més malament m’ha sabut és que no s’ha queixat ni ha renegat. Demà aniré a veure’l i, si em deixen, m’hi quedaré amb ell.
Ànims i una forta abraçada, iaio!
Sé què és haver de recórrer a la Sanitat Pública (i valenciana) per mon pare. I haig de dir que el personal sanitari, impecable, però les inversions i les condicions dels hospitals (el de Gandia, sobretot, perquè és el que conec) de PP (p… pena).