Capitalisme hiperbòlic o masianisme paulatí?
No m’agrada escriure sobre futbol; trobe que se li dóna massa importància a un esport economitzat: que si 100 milions per un jugador, que si 800 portades amb la cara d’una estrelleta, que si lluites entre aficions… Però hui és inevitable posar entrellaçades algunes paraules.
A les 22.00, al Santiago Bernabéu, a la capital de l’Estat espanyol, es disputarà una cosa més que un simple partit de futbol. Són diferents maneres de veure la societat, diferents maneres de comprendre les fronteres territorials, diferents maneres d’expressar-se i de divisar el món.
Per una part, el Reial Madrid, equip format a base d'”açò ho pague jo”. Té en les seues multimilionàries files a Cristiano Ronaldo, Kakà, Benzema… encara que també inclou humans com Casillas, Albiol o Raül. És l’equip de l’Estat -malgrat que Zapatero siga del Barça-, el clar beneficiat de la trista història, el més ajudat per favors dictatorials. Se l’ha titllat de formació prepotent, arrogant i de parlar abans d’hora. Quan han perdut s’han hagut de menjar les expressions amb pa amb tomàquet. Sent sincers, el millor equip que hi ha hagut mai, encara que des d’aquell 20 de novembre de 1975 no siga el que era.
Per l’altra, el Barcelona, equip format a la Masia, per jugadors que senten els colors blau i grana i que entenen la vida del club. La Masia els ha donat a Valdés, Puyol, Xavi, Iniesta, Messi, Piqué, Pedro, Busquets, Bojan, i un llarg etcétera. Són jugadors de la casa, i catalans la majoria. És l’equip d’aquesta nació, el representant del catalanisme pur i dur, el símbol de la llibertat i la lluita contra el franquisme. Per això, i contràriament al Madrid, el gran perjudicat de la història. No obstant això, equip amb classe i senyoriu. Mai ha donat res per guanyat i s’hi ha deixat la pell. Amb peus de plom, i sempre respectant el rival, per molt menut que siga. Els títols en els últims 20 anys demostren la influència del Generalísimo.
Catalanisme contra espanyolisme. Català contra espanyol. Oprimits contra opressors. Catalunya -Països Catalans- contra Espanya. Humiltat contra prepotència. Classe contra menyspreu. Futbol bonic contra futbol defensiu. Bon joc contra força. Llibertat contra prohibició.
Valdano explicà que el catalanisme del Barça no es podia portar a terme perquè ells es feien cap a ells mateixos; en canvi, i en paraules del director tècnic, l’espanyolisme madrileny es feia d’ells cap al món. Què es pot esperar d’un home que utilitza 3 pots de gomina per dia? Falta de lectura, cosa que, de vegades, sí que hem trobat en jugadors com Oleguer Presas.
No dic res més, aquesta nit veurem qui s’imposa a qui, i quin mode d’entendre el món guanya: el capitalisme hiperbòlic o el masianisme paulatí.
Gran text (com sempre).
Ara anava a escriure una miqueta sobre el clàssic jo també però al llegir açò m’he quedat satisfet. Estic totalment d’acord amb tu, tant que no escriure, llegint he tingut prou.
Doncs sí, avui la nostra nació ha passat per damunt d’Espanya i la prensa prepotent centralista, demà, a tragar-se la seva pròpia merda.
Fins dimarts.