Publicat el 4 de febrer de 2010
Cadira
Afirmava el director cinèfil David Trueba que “yo nunca llego tarde, porque el rato que la gente emplea en esperarte, lo dedica a pensar en ti, y seguro que descubren mis defectos”. No s’enganya el polifacètic madrileny. Potser tardem dos, tres, cinc minuts, però per a qui espera semblen dos, tres, cinc segles, i és quan li surt la vena crítica de Risto Mejide -que fàcil és fer-se famós hui en dia, no?- i comença a recordar-se dels teus desperfectes i, possiblement, dels de la teua mare.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
http://cultura.gencat.cat/PreLit/index.asp
Prova a buscar en aquesta adreça del gencat.
Salut i Terra
HEHE, la veritat és que quan algú fa tard quan ha quedat amb mi em fa molta ràbia. Em passa precisament això que dius, que comences a traure defectes, a enfadar-te i a jurar-te que, quan arribe la persona, li fotràs una bona bronca. Però arriba i acte seguit tots els pensament negatius se’n van, ja que és amb ell amb qui passaràs els propers minuts, hores o dies. Així que millor no enfadar-se. PErò un dia rebentaré
la falta de puntualitat…