Blocs de VilaWeb

Després d’aquest pont ple d’esdeveniments, toca reflexionar sobre una qüestió que, segurament, molts de vosaltres ja us haureu fet: per què celebrem els dies nacionals? Quin mèrit té ser valencià dins del País Valencià? O espanyol dins l’Estat espanyol?

Doncs la veritat és que poc o cap… si parlem amb el cap fred i amb indiferència. Si parlem des del sentiment, des de les arrels; si parlem amb la veu dels antepassats, dels avis i àvies que van lluitar perquè ara estiguérem ací; si ens deixem guiar per tota aquella gent que treballa dia a dia per la nostra identitat com a poble perquè “altres” ens la volen destruir; si parlem recordant que el rei Jaume ens va dotar d’unes lleis, d’una llengua i d’una cultura pròpia perquè cinc segles després un monarca francés -no era ni castellà- ens les matara; si esmentem que cada dia tot allò valencià comença a ser més espanyol (en la seua variant castellana): sí que té mèrit sentir-se valencià dins del nostre petit País, més que res perquè -i ací recorde Fuster- ens hi obliga el nacionalisme dominant i pudent que ve de l’oest i que entra a poc a poc, o no tant lentament, a casa nostra.

Per què el dia 12 se celebra el dia de la ‘Hispanidad’? Que ells no ho celebren cada dia? Que ells no estan tips de fer manar l’espanyolisme dia sí dia també? Que ells no ens estan imposant unes lleis des del 1707? Que ells ens deixen ser valencians? NO! I, damunt, ho celebren. Ho celebren amb les autoritats i els que diuen ser valencians, també ho defensen, això. Avions, exèrcits, coets, traques, polítics i monarquies.

Que ningú s’adona que un Estat de 300 anys vol eliminar-ne un de 800? Que ningú s’assabenta que ens volen passar per damunt, que volen plantar la bandereta de dues franges roges i una groga horitzontals al lloc més alt del nostre Cap i Casal? Que estem cecs, valencians, en continuar votant un govern de dretes i dictatorial i en tenir l’esperança del canvi en un altre partit espanyolista? Per sort, les minories encara no estem tan minoritzades com ells es pensen. I com reflexionava J.F.Mira, són ells els perdedors actuals, perquè en 300 anys no han assolit els seus desitjos. Nosaltres, resistint i combatint, encara som vius i estem ací per alçar la veu.

Es pot seguir celebrant el 9 d’octubre com la festa nacional valenciana, per ser el dia en què el nostre rei (de la casa d’Aragó. El borbó no mana sobre nosaltres) conqueria València. Es pot seguir celebrant el nové dia del desé mes en memòria d’aquella conquesta. Però és molt trist que cada any ens llancem al carrer per haver de demanar una televisió pública en valencià, llibertat d’expressió (ja siga per la televisió, la ràdio o que no ens sentim amenaçats per dir les nostres idees), que s’acabe la crisi i la corrupció imperant. No trist en el sentit que ho demanem, perquè són els nostres drets; trist en el sentit que passen els anys i que seguim demanant el mateix més altres drets. El rei En Jaume ens portà la democràcia; Camps i companyia ens porten els disgustos diaris. “Vergonya, cavallers, vergonya”, cridaria el rei de Montpeller.

Malgrat tot, la utopia seguix a l’horitzó i encara queda molt de camí per fer. Torne a repetir, els perdedors no som nosaltres, perquè continuem vius i amb consciència. Que açò servisca perquè reviscolem com el tio Canya, que açò servisca perquè en un futur els 9 d’octubres tornen a representar únicament l’entrada de les tropes jaumeres al nostre país, que açò servica perquè els 12 d’eixos mesos celebrem una derrota i no un orgull d’ells. En definitiva, que aquest optimisme es transforme en realitat, i que per a ser valencians no hàgem d’esperar dos dies a l’any.

Guanyarem!